La lleugeresa i altres cançons

Teatre

informació obra


Autoria:
Víctor Borràs
Intèrprets:
Aida Oset
Composició musical:
Aida Oset
Escenografia:
Clàudia Vilà
Il·luminació:
Ganecha Gil Gràcia
Vestuari:
Maria Armengol
So:
Guillem Llotje
Producció:
La Casa del Teatre NU
Sinopsi:

La protagonista és una infermera sense feina que canta i que voldria ser una altra persona. El to: el d’un thriller musical. La idea: mostrar la lleugeresa que contamina el nostre imaginari col·lectiu i individual. Un homenatge a les infermeres i un conte cantat per mostrar l’impuls que ens empeny a trencar lligams, a abandonar-nos a la provisionalitat, l’evanescència, la frivolitat i la virtualitat. Un personatge interpretat per Aida Oset, cantant i actriu. Amb aquest projecte, molt inspirat en el misteri que expandeix David Lynch al seu cabaret de vellut vermell, Ivan Benet debuta com a autor, acompanyat per Víctor Borràs, de Teatre Nu.

Crítica: La lleugeresa i altres cançons

25/09/2018

Un ‘thriller’ en temps hipermodern

per Núria Cañamares

La lleugeresa... Què significa? En què es tradueix? Els dramaturgs (i bons amics) Ivan Benet –actor que debuta a l’autoria i a la direcció– i Víctor Borràs –de Teatre Nu–  s’han impregnat del pensament filosòfic del sociòleg francès Gilles Lipovetsky per afrontar aquest concepte que ens remet a la superficialitat, la inconstància, la inestabilitat, la insubstancialitat, allò flotant i canviant... Vaja, l’era en què vivim: el temps hipermodern. I analitzant i reflexionant, relacionant i construint, han escrit a quatre mans un text que no en té res, de lleuger, sinó que troba les paraules justes per exposar a pes una situació concreta però extrapolable. Per explicar la vivència d’una infermera que podríem ser qualsevol de nosaltres.

Quanta estona pots estar amb el mòbil apagat? Si quan l’encens et trobes 85 whats i 12 trucades... Mal presagi, això segur. L’actriu Aida Oset protagonitza aquest thriller en format de monòleg interior que captiva l’espectador des del primer moment fins que descobreix què succeeix el dia D a l’hora H. I el que ve després.

L’agilitat, enginy i, alhora, poètica del text, demostren un notable domini de l’escriptura i el gènere, que Oset interpreta amb tots els matisos de veritat de qui s’entrega de totes, totes. Una hora al servei de la vulnerabilitat, de la lluita impotent amb ulls plorosos, de la voluntat de canvi amb bons propòsits, entre la lògica i la incomprensió, entre el trauma i la necessitat de sortir-se’n. I, també, amb la música com a evasió. Absolutament imprescindible. Una música original creada i interpretada per ella mateixa i que, com l’ambient sonor –el signa Guillem Llotje, amb qui forma el duet Nuu (casualitats onomàstiques!) de pop electrònic, ambient i indietrònica–, genera un clímax de volatilitat i introspecció mental embolcalladora.

Polifacètica, Oset canta, toca la guitarra elèctrica, punxa i juga amb la precisió del moviment i la dansa contemporània –amb picada d’ullet a les Big Bouncers– deambulant pel blanc, el buit i l’asèptic; pels passadissos d’un hospital, uns records i un ús de la raó que l’atrapen. El disseny de llums i escenografia contribueixen enormement a les sensacions i estats de la ment. Tot és just i calculat. I això dota de gran dinamisme la peça; un trencaclosques que reconstrueix una vida estroncada, una glopada de cervesa negra i ben amarga que fa qüestionar moltes coses que sovint ens prenem, precisament, a la lleugera.

Cal llegir Lipovetsky.