La lleugeresa i altres cançons

informació obra



Autor:
Víctor Borràs
Intèrprets:
Aida Oset
Composició musical:
Aida Oset
Escenografia:
Clàudia Vilà
Il·luminació:
Ganecha Gil Gràcia
Vestuari:
Maria Armengol
So:
Guillem Llotje
Producció:
La Casa del Teatre NU
Sinopsi:

La protagonista és una infermera sense feina que canta i que voldria ser una altra persona. El to: el d’un thriller musical. La idea: mostrar la lleugeresa que contamina el nostre imaginari col·lectiu i individual. Un homenatge a les infermeres i un conte cantat per mostrar l’impuls que ens empeny a trencar lligams, a abandonar-nos a la provisionalitat, l’evanescència, la frivolitat i la virtualitat. Un personatge interpretat per Aida Oset, cantant i actriu. Amb aquest projecte, molt inspirat en el misteri que expandeix David Lynch al seu cabaret de vellut vermell, Ivan Benet debuta com a autor, acompanyat per Víctor Borràs, de Teatre Nu.

Crítica: La lleugeresa i altres cançons

28/04/2019

Un relat que es clava com un agulló

per Andreu Sotorra

L'actriu, compositora i cantant Aida Oset (Barcelona, 1983) reuneix en aquest espectacle multidisciplinar i de cambra tot allò que pot oferir des de la seva triple creativitat. Com a suport de fons, la teoria filosòfica del sociòleg i professor francès Gilles Lipovetsky (París, 1944) conegut sobretot per analitzar el postmodernisme i l'hipermodernisme i per dictaminar o constatar la pèrdua de les grans influències col·lectives socials i polítiques com a sagrada institució i l'obertura d'una cultura dinàmica, individualista, efímera i narcisista. Conclusió: una cultura tocada per la lleugeresa.

Tot això ha mogut els autors del relat, també actors i activistes teatrals, Ivan Benet i Víctor Borràs, a traslladar part de la interpretació de la teoria lipovestkyana a un pla quotidià: el d'una infermera amb prestigi professional dins del sector i la seva relació amb els pacients fins a les últimes conseqüències.

Lluny de convertir el muntatge en càtedra, jo em quedo, esclar, amb les vivències de la infermera que interpreta l'actriu Aida Oset a través d'un monòleg interior breu, de només una hora, que dóna a entendre des de bon principi que dramatúrgicament ha d'amagar alguna sorpresa o algun impacte final, que em guardaré prou de desvelar.

El text de «La lleugeresa i altres cançons» és molt narratiu, molt directe, molt viu i a la vegada molt epidèrmic. Estic segur que es clava com un agulló en aquells espectadors o espectadores que són del gremi de la bata blanca. Però també en aquells altres que, per una raó o altra, han tingut el mal atzar d'haver de viure l'experiència hospitàlària com a pacients.

«El nom... m'agrada dir-los pel nom de casa!», afirma el personatge de la infermera d'Aida Oset, només engegar el seu relat. I amb aquesta familiaritat, relata com es relaciona amb aquells que sap, en molts casos, que els queda només un alè de vida.

¿Per què una infermera implicada en la feina com ella ha passat pel que ha passat fins a perdre la feina? ¿Per un sèrum mal etiquetat? ¿Per haver ajudat a morir una pacient cantant? És aquí on crec que, potser sense proposar-s'ho al principi, el rerefons de «La lleugeresa i altres cançons» pren ara mateix un caire obert a gust de cadascú en un moment que el debat sobre l'eutanàsia ha tornat a primer pla amb el cas mediàtic del matrimoni Hernández i en un moment que a Catalunya, per exemple, un 70% de la població hi votaria a favor, si això fos Suïssa, i es fes un referèndum cada cap de setmana.

En un muntatge que es podria dir gairebé unipersonal, sense menystenir la feina d'equip, Aida Oset es posa en la pell de la seva infermera i transmet a l'auditori la seva rigorositat personal i professional i també la seva angoixa per la incertesa de si actua tal com és o tal com creu que hauria de ser.

Una interpretació que arriba molt bé als espectadors, que arrodoneix amb moments fugaços de moviment, que fa un salt del blanc al vermell de vestuari en un llampec de fantasia, i que troba el seu clímax amb les interpretacions musicals que són, a més, de composició pròpia. Un espectacle de cambra, com deia, que per alguns moments, amb l'Aida Oset cantant, transporta els espectadors a mig camí entre l'escenari d'un Primavera Sound o el d'un Sónar. I és aleshores quan la pretesa “lleugeresa” queda enaltida per les “altres cançons”. (...)