La lleugeresa i altres cançons

Teatre

informació obra


Autoria:
Víctor Borràs
Intèrprets:
Aida Oset
Composició musical:
Aida Oset
Escenografia:
Clàudia Vilà
Il·luminació:
Ganecha Gil Gràcia
Vestuari:
Maria Armengol
So:
Guillem Llotje
Producció:
La Casa del Teatre NU
Sinopsi:

La protagonista és una infermera sense feina que canta i que voldria ser una altra persona. El to: el d’un thriller musical. La idea: mostrar la lleugeresa que contamina el nostre imaginari col·lectiu i individual. Un homenatge a les infermeres i un conte cantat per mostrar l’impuls que ens empeny a trencar lligams, a abandonar-nos a la provisionalitat, l’evanescència, la frivolitat i la virtualitat. Un personatge interpretat per Aida Oset, cantant i actriu. Amb aquest projecte, molt inspirat en el misteri que expandeix David Lynch al seu cabaret de vellut vermell, Ivan Benet debuta com a autor, acompanyat per Víctor Borràs, de Teatre Nu.

Crítica: La lleugeresa i altres cançons

08/10/2018

Viatge de sensacions aèries en un context tràgicament terrenal

per Jordi Bordes

Aquesta nova producció de teatre Nu, una companyia de teatre familiar que s'aventura en una proposta per a adults, té molt d'aire. És vaporosa, intuïtiva, estimulant. Parteix d'un personatge concret que el situa en llocs molt identificables, tot i que utilitza un espai conceptual (una cadira, un tamboret, un petit vestidor...) i unes formes volgudament ambigües, reversibles. Per això calia una actriu molt dúctil, Com Aida Oset. Ella, en aquests primers passis (vam veure l'obra en l'assaig general a La Planeta, el dia abans de l'estrena) encara té una certa dificultat amb la dicció del text. Fluirà més orgànic quan estigui de temporada a la Sala Beckett. Quan el tingui tant automatitzat com l'ús de la taula de so mentre canta, permetrà un viatge molt més elevat. Amb la música, el personatge agafa la volada que necessita per ser protagonista de La lleugeresa i altres cançons.

Podria ser un monòleg senzill amb una història d'una infermera que vol ser empàtica i que acaba patint un desengany monstruós. Però la cançó, el moviment, l'explicació de la història de manera fragmentada amb algun punt incoherent (ningú mira la infermera si no atén un pacient, però sí que la mira algun metge que se li insinua a base de pastissos) fan que la trama quedi en l'aire, suspesa, com la cortina que creua l'espai a banda i banda (Ivan Benet ha treballat sovint amb Broggi, de qi en deu haver extret aquest joc d'ombres). El problema del text és que, volent ser misteriós, respira una previsibilitat que li va a la contra. Tampoc s'entén aquesta necessitat de canvi de vestuari, fins al darrer canvi en què sí es fa indispensable: del blanc al vermell passió. De la perfecció i alegria del treball ben fet, al reconeixement de l'error fatal. Les infermeres contínuament comparteixen estones amb pacients que els queda un fil de vida. Ella (que li agradava tant dir pel nom coloquial als seus pacients, i que mai revela el seu) és un dolç àngel de la mort.