Va ser el mateix Dr. Sigmund Freud, el primer gran explorador “oficial” d’aquest territori ple de bifurcacions i miratges al qual anomenem inconscient, el que va deixar dit que la psicoanàlisi, funcionava com una màgia lenta. Anys després , aquell altre gran explorador anomenat Jacques Lacan que va saber com rellegir Freud i tornar a les arrels del discurs freudià des d’una agosarada fidelitat que li obria perspectives insòlites a l’exploració de l’inconscient , va deixar dit alhora que “l’inconscient, està estructurat com un llenguatge”. El que no es pot – això no- és confondre les lleis d’aquest llenguatge amb les del llenguatge quotidià. Si ho fem, si deixem de banda que la correlació entre el significat i el significant de les paraules que apliquem al nostre discurs diari des de la posició il·lusòria d’un “jo” que controla aquest discurs, no es correspon a la correlació que s’estableix al nostre inconscient, podem caure en el més greu dels errors. Podem caure, sense anar més lluny, en l’error de formular des d’una posició terapèutica un diagnòstic equivocat que pot deixar marcat de per vida al diagnosticat amb una etiqueta que no li correspon per a res.
Això és precisament el que li ha passat al pacient que Denis Lachaud ens presenta en aquest molt notable text. Aquest pacient va ser diagnosticat pel seu psiquiatra com a esquizofrènic fa ja deu anys, i des de llavors ha estat rebent una medicació d’acord amb la diagnosis rebuda. El que no ha rebut mai fins ara, fins arribar a la consulta del terapeuta que ara es disposa a exposar el seu cas, és una escolta capaç de saber escoltar què està dient realment l’inconscient des del seu propi llenguatge. I aquesta manca d’escolta, ha portat a prendre com a al·lucinacions psicòtiques allò que en realitat eren fantasies vinculades a desitjos reprimits, i al traumàtic abús patit durant la infància que ha quedat sepultat sota la mena de fals oblit d’allò que mai no s’oblida. Aquest error diagnòstic, marca també la gran diferència que s’estableix ja d’entrada entre aquesta obra, i altres espectacles recents que han abordat el tema dels abusos sexuals a la infància. Lachaud ens presenta el cas delpacient com si es tractés de la ponència que el seu psicoanalista presenta en un congrés professional. I a partir d’aquí, visualitza pas a pas l’evolució que segueix la màgia lenta, d’altra banda, de la forma més ràpida imaginable: en té prou amb setanta minuts molt ben rendibilitzats per resumir acuradament les moltes hores de sessió i els molts descobriments dolorosos que han precedit al moment en el qual el pacient, aquest home d’un quaranta anys que tant s’ha menyspreat a sí mateix i que tantes pulsions pròpies carregades de culpabilitat ha reprimit per culpa d’un fals diagnòstic , és capaç de pronunciar per primera vegada en veu alta la paraula “violació”.
Pierre Notte, per la seva banda, sí sap escoltar allò que diu el text, a l’hora de posar-lo en escena, mà a mà amb un intèrpret -Marc García Coté- que s’alia també de forma admirable amb el rigor no exempt de tensió dramàtica que exigeix la proposta. Un rigor que passa també per deixar- com passa alhora en un procés com aquest- preguntes obertes que potser mai no tindran resposta, que potser mai no la poden tenir realment. Com ara , la pregunta que s’origina a l’hora de voler determinar si l’opció sexual que anirà fent-se tangible sessió darrera sessió, està o no condicionada per l’abús infantil. I sessió darrera sessió, l’espectacle anirà passant amb un simple gest del discurs del pacient a la puntuació o la simple senyalització que marca el terapeuta, de la mateixa manera que en tindrà prou amb un simple canvi de llum per marcar no ja els espais físics sinó els espais íntims que va recorrent la teràpia . Algú que escolta , i algú que parla, precisament perquè ha trobat algú que sap escoltar-lo. Vet aquí el gran truc que requereix aquesta màgia.
