L’extraordinària pel·lícula d’Abbas Kiarostami “El sabor de les cireres” té com a protagonista un home ben decidit a suïcidar-se que busca amb determinació algú altre que , un cop realitzat l’acte final -i a canvi d’una important quantitat de diners- ,doni sepultura al seu cos a la tomba que ell mateix ja ha cavat. L’aspirant a suïcida es desplaça en cotxe pels voltants de Teheran, a la recerca de possibles candidats a exercir la funció d’enterramorts. Però un cop exposa les seves intencions a cadascun dels tres desconeguts que ha anat recollint pel camí, es troba amb una absoluta negativa per part d’ells. I el darrer d’aquests desconeguts, li explica com ell mateix va ser a punt de sucumbir a la temptació del suïcidi, fins que la deliciosa dolçor d’unes cireres el va empènyer a seguir vivint. La pel·lícula, després d’un llarg fos en negre, s’acaba amb unes imatges que deixen a la vista el mateix rodatge del film. I aquesta forma de mostrar l’entramat de la representació, i qüestionar-se i /o esborrar ells límits entre la imatge que documenta, la que es converteix en representació d’un document real, i la que es mou en el pla de la pura ficció, va ser sempre una constant a la filmografia de Kiarostami en particular, i ha estat molt present també sempre al millor cinema iranià de les darreres dècades.
No és doncs estrany que la pel·lícula de Kiarostami doni lloc a una de les càpsules audiovisuals que la dramatúrgia elaborada per Íngrid Guardiola inclou en el nou espectacle de Juan Carlos Martel Bayod, presentat com a docudrama escènic creat a partir de l’emblemàtica obra de Ferdinand Bruckner “El mal de la joventut”. I tampoc és estrany per les mateixes raons que en aquestes càpsules hi tingui cabuda una altra notable pel·lícula iraniana titulada “Salaam Cinema” , que juga també a esborrar del tot la frontera entre el document enregistrat i la realitat ficcionada, tot apropant-se a una situació que connecta de forma ben tangible amb un dels punts de reflexió que vol introduir la proposta de Martel. Filmada l’any 1995 ( quants documentals que fan servir una narrativa propera a la ficció i quantes ficcions que volen semblar documentals, no haurem vist des de llavors!) , la pel·lícula de Mohsen Makhmalbaf ens mostra una convocatòria de càsting que desborda totes les previsions: milers de persones es presenten a una audició inicialment prevista per a escollir un centenar de candidats. I cadascuna de les persones que es entrevistada davant la càmera , ve a representar el conjunt d’esperances i de frustracions d’una població que aspira a sentir que ocupa un lloc real a la vida, però sovint comprova com l’existència es converteix en una mena d’audició permanent marcada pel rebuig constant.
Cert: el suïcida de Kiarostami , està una mica lluny de poder ser inclòs en la franja d’edat juvenil – entre els 20 i els 30 anys- en la qual es vol centrar “La malaltia”. Però la seva ànsia de mort, sí connecta per complert amb la presència constant que la idea del suïcidi ocupa a l’obra de Bruckner... que alhora connecta també per complert amb l’evidència de l’altíssima taxa de suïcidi juvenil que es registra ara mateix, gairebé cent anys després de l’estrena d’aquell text. Deia Cioran – i del tema, en sabia molt- que “sense la possibilitat del suïcidi, ja fa temps que jo m’hagués matat”. I aquesta possibilitat , es converteix en una terrible certesa: el suïcidi és la primera causa de mort entre la població menor de vint anys. A l’obra de Bruckner, el suïcidi es presenta tant com a sortida nihilista, com a l’ única forma possible de fugida d’aquell es diria que inalterable status quo cap el qual enfila tota persona que superi la primera joventut : com diu un dels personatges de l’obra, o et suïcides , o t’aburgeses. No n’hi ha altra .
I si no et suïcides i encara no estàs còmodament aburgesat, no et queda tampoc altra que anar passant de càsting en càsting. Si ets actor o actriu, això resulta evident. Però si no et dediques professionalment a la interpretació, tampoc no te’n escapes. A l’espectacle, els joves actors i les joves actrius se’ns presenten com a tals , abans de jugar a posar-se sota la pell dels personatges de Bruckner. I ens recorden com n’és de dur això de viure sempre en estat de prova... tot recordant-nos que aquesta mena d’escrutini vinculat a la mateixa estructura del Sistema en el qual ens movem, ens afecta més o menys a tots i a totes, i ens enfronta un i altre cop a la pròpia fragilitat. Potser la pandèmia ha posat més de moda que mai la paraula “fragilitat”, però el cert és que aquesta , ens ha fet sempre bona (mala) companyia. Arribats a aquest punt, tampoc no resulta tan estrany que a la proposta de Martel quedin reflectits actes suïcides que sobrepassen l’edat teòrica en la qual es vol centrar l’espectacle...encara que aquesta dispersió , no deixi de remarcar certes febleses de la dramatúrgia.
“La malaltia” es presenta com el lliurament final d’una trilogia de docudrames que es va iniciar de la millor forma imaginable, amb aquells “Sis personatges “ que, mentre li retien homenatge a Tomás Giner, li donaven presencia escènica al sensellarisme , tot prenent com a referent llunyà aquells sis personatges a la recerca d’autor imaginats per Pirandello. I , parlant de càstings, el segon capítol del tríptic es titulava “Càsting Giulietta”, i reunia un grup d’octogenàries aspirants a interpretar el paper de l’enamorada de Romeu , tot contrastant el seu extens itinerari vital, amb la curta trajectòria existencial plena d’ il·lusions frustrades d’aquella adolescent abocada – mira tu per on- a engrossir les files del suïcidi juvenil. El text de Shakespeare, les paraules de la seva Giulietta, actuaven en aquet cas com a rerefons , i no li restaven mai protagonisme a les veritables Giuliettes .
Per contra, “La malaltia” es mou tota l’estona per terrenys dubitatius que acaben trencant l’equilibri, i inclinant clarament la balança cap el text de Bruckner . Quelcom que no seria cap problema si respongués a una progressió controlada de la proposta, i si s’aprofitessin totes les possibilitats que presenta aquest text . Però això no acaba mai de passar, aquesta mena de progressió, no s’acaba mai de visualitzar. L’espectacle comença així marcant certes distàncies envers l’original, observant-lo com un objecte un xic distant que té que servir-nos per observar realitats molt més properes, i remarcant –potser amb certa superficialitat – la rellevància revulsiva que el text va tenir en el moment de la seva estrena. Fins aquí, Bruckner sembla destinat a jugar un paper no massa diferent al que jugaven Pirandello o Shakespeare als espectacles anteriors. Però a mesura que s’intercalen les reflexions de la companya, les càpsules audiovisuals i el text de l’obra de Bruckner que es representa fent alhora un us de les càmeres una mica desaprofitat, aquella feblesa de la dramatúrgia a la qual em referia abans, es va fent més notòria. Com es fa també notori que a l’espectacle semblen faltar-li unes quantes hores més d’assaig, i que la companyia mostra uns desequilibris interpretatius potser accentuats alhora per aquesta certa manca de brúixola general que presenta el muntatge. I ara toca tornar al principi, per tal d’assenyalar que, mentre una càpsula com ara la dedicada a “El sabor de les cireres” sembla ajustar-se d’allò més a la proposta des d’un punt de vista conceptual, la seva plasmació escènica resulta inconcreta i una mica desmanegada: si no tens el referent fílmic molt clar, és possible que et perdis la intencionalitat de la seva inclusió.
El cas és que, poc a poc, a mesura que l’espectacle avança, es va oblidant de càpsules i altres intervencions, i centrant-se més i més en l’obra de la qual partia ,per tal de convertir-la inicialment en un element més del docudrama. Però potser llavors , ja és massa tard, i costa més entrar en una estructura dramàtica que inicialment se t’ha presentat de forma tan fragmentada. I potser pel camí, restant-li paraules a l’original per tal de donar-li relleu als afegits, s’han perdut situacions que precisament vindrien a reforçar els objectius inicials de la proposta. Aquí tenim com a exemple et tema de la prostitució, entesa en totes les seves variants: la prostitució del cos, la de les idees , la del somnis existencials juvenils ... Els creadors de l’espectacle hi fan referència , a l’hora de presentar-lo. Doncs al text de Bruckner , un dels personatges es transforma en veritable proxeneta d’una noia que alhora sembla mostrar-se orgullosa del poder que li dona la seva nova condició. I arribat el clímax que ha de desembocar en el suïcidi d’una altra de les protagonistes, aquesta decideix adquirir també els trets d’una prostituta , dins del procés d’auto destrucció en el qual es troba ja del tot immersa. Tot això , queda desdibuixat o directament eludit dins del muntatge de Martel. I és així, com aquest acaba desdibuixant també un xic la força que transmeten moltes de les escenes i de les idees i dels conceptes i de les reflexions i de la ràbia generada pel sentiment d’impotència que passen per l’escenari i mentre sona l’esplèndida “Don’t let me down” de The Beatles. Una excel·lent elecció musical, per cert: la lletra de Lennon ( es tracta en realitat d’una cançó d’amor dedicada a la Yoko) , aquest “no em fallis, no em decebis , no em deixis caure...” en té molt també de crit generacional... aplicable alhora a totes les generacions que han tastat el gust de les decepcions. Alguna se n’escapa?. Doncs com cap se n’escapa, es aconsellable que totes es deixin contagiar per la malaltia de la qual ens parla aquest capítol final de trilogia... encara que quedi una mica per sota de la intensitat i la concreció que mostraven els altres dos.
