Sempre el més intel·ligent és riure’s d’un mateix. Molière ho sabia prou bé amb les seves obres que posaven el dit a la llaga entre els burgesos. També Els Pirates que, toquin el que toquin, sempre fan escarni dels ridículs de la societat contemporània. (bon exemple són els Balnearis Maldà: (Identitat, l'educació i el Poder) però també aquesta adaptació d'El burgès gentilhome.
Els Pirates sempre entren a l’abordatge amb una especial sensibilitat. Aquest cop, presenten una adaptació barroca, entre clavicèmbals, violins i violes, ball, plafons que multipliquen els espais i una interpretació entre carregada dels modus del teiatro (el teatre entès com es feia fa unes dècades), trencat per la frescor de convertir l’escena final en un cant a la vida dels influencers. Només cinc intèrprets es desdoblen en 14 personatges, es tripliquen gràcies als jocs de plafons i d’un vestuari esquemàtic i unes màscares ben apropiades pel títol. Pirates traspassa la diversió dels continus canvis d’espai, de temps (del XVII al XXI), i , és clar, de personatges. Són uns tipus de triple identitat, que sembla que hagin ingerit, en comptes de torrons, algun al·lucinogen divertit que els fa lúcids i desinhibits.
L’Akadèmia repeteix operació de Nadal. L’any passat, els actors que gestionen el Maldà ja van fer ple amb la seva versió de Nit de Reis (o el que volgueu). Ara, aquest Molière potser triga un pèl massa en donar els codis i el plantejament de la trama. El nus es fa impossible i li treuen suc (com un jove pot demanar la ma a un pare, que també interpreta ell mateix?). De fet Ricard Farré es desdobla més cops en aquell Les dones sàvies del mateix autor. La caricatura del protagònic, per moments, es confon amb El pare de la núvia fent de Joan Pera, o el Gente bién de La Cubana.
Els focs d’artifici final són de traca i mocador. Es quan, per fi, esclata obertament. Laura Aubert desplega la seva comicitat i sedueix tothom. Laura Pau l’acompanya, còmplice, en l’engany. Ariadna Cabiró (la virtuosa del clavicèmbal) manté molt bé el paper de famosa que es deixa persuadir i Anna Romaní té una vis còmica barroca que lliga molt bé amb tot el seu moviment. La peça passa veloç i, conclou amb un quadre surrealista. Adrià Aubert es manté en un pla tant secundari com a lacai2 que fa riure, pensant que n'és el director d'aquesta bogeria escènica. Sempre el més intel·ligent és riure’s d’un mateix.
