Vist el dissabte, 15 de maig de 2021 al Teatre de Lloret de Mar
Tornen Els Pirates Teatre a fer una versió d’un clàssic (abans: ‘Les Feres de Shakespeare’, basada en ‘L’amansiment de l’harpia’) i aquest cop, la comicitat i el ‘divertimento’ ja ho posa l’obra original, El burgès gentilhome, de Molière.
L’obra original ens parla d’un home d’orígens humils i maneres senzilles, el senyor Jourdain, que ha guanyat molts diners amb els seus negocis, i ara vol tenir una imatge social i unes relacions d’acord amb el seu nou status. I de com els seus ‘mestres’ de bons costums, arts i filosofia se n’aprofiten de la seva candidesa (indestriable del seu ego inflat) amb que l’home atén els requeriments econòmics, totalment astronòmics, que aquests li fan. Paral·lelament, l’ascensor social (fa temps una persona que hi entén va posar un exemple molt semblant de la elit catalana, on el nou ric no penetrarà en els cercles més exclusius, però si porta els fills a determinades escoles, ells sí ja en formaran part) pretén que sigui el casar la seva filla Angelina amb un important membre d’aquesta societat. Però ella ja ha posat els ulls en un noi jove i atractiu, però pobre com una rata, sobretot a ulls del qui hauria de ser el seu sogre.
Segons els mateixos components de la companyia, han deixat coses de l’original (per això se’l pot reconèixer), han ‘actualitzat’ o adaptat d’altres coses, i finalment, també han afegit algunes de la seva collita. Probablement a textos de varis segles d’antiguitat els convenen actualitzacions o noves lectures. Segur que hi ha coses que als espectadors d’avui dia els pot costar una mica d’entendre algunes coses. Però algú va dir fa temps que, nosaltres que tenim una llengua diferent a l’anglès o el francès (en els casos de Shakespeare i Molière, posem per cas), tenim la sort que el que ens arriba són traduccions, que eviten majoritàriament molts i expressions arcaiques (cosa que no ens passa amb els clàssics en castellà, tot i que sí amb alguns en català. VG: Tirant lo Blanch) ja que els traductors ja s’encarreguen de cercar que el text sigui comprensible per al públic dels nostres dies. Hi ha molts exemples en aquesta adaptació, un per a il·lustrar: quan la filla del protagonista diu que vol veure món, tastar coses diferents, començar a valer-se de la seva llibertat, es resumeix en un ‘sortir de la seva zona de confort’, i així un grapat més de llenguatge rabiosament modern, que no sabem si d’aquí a 15-20 anys serà tan actual com ara… Si Molière és el que és en la literatura universal, és sens dubte per la universalitat i la atemporalitat dels seus arguments i diàlegs.
Per sort, la direcció d’actors és esplèndida, la introducció de música i parts cantades, molt encertada, i la dicció i declamació de tothom és immillorable. També el ritme i la cadència dels textos, que fan que sigui prou pausat per a entendre fins a la darrera síl·laba, però prou àgil com per a no fer decaure l’atenció ni un moment. D’entre tot l’elenc destacaria Ricard Farré, encertadíssim en tots dos personatges que interpreta (tots i totes fan més d’un paper), però sobretot, una jove perla del teatre català anomenada Laura Aubert, que ja va destacar a Les Feres de Shakespeare, al Llibre de les bèsties, versionat i dirigit per Marc Rosich, i anteriorment a L’Hostalera, per dir només tres exemples.
En resum, un molt bon entreteniment, que ens agafa al principi i ja no ens deixa fins que els llums s’apaguen, del tot recomanable per a tota mena de públics.
