Com canvien les coses en funció del context en el qual ens les trobem! Fixem-nos només en el cas de la comèdia ballet “El burgès gentilhome” , que Molière (evidentment, el responsable de la part textual del divertiment) i Lully ( compositor dels seus brillants fragments dansats) van estrenar l’octubre de 1670 al castell de Chambord. Entre tan sumptuoses parets, el públic estava format per la cort del rei Lluís XIV; aquell monarca que en el seus dies de màxim esplendor brillava com un Sol i era qualificat com a tal... abans que el crepuscle de la mort li baixés els fums més o menys com a tothom, tal i com ens va explicar la magnífica pel·lícula en la qual Albert Serra seguia pas a pas el seu traspàs. Però tornem al castell de Chambord. I imaginem-nos com es devien riure els cortesans ,davant les ridícules aspiracions del senyor Jourdain, fill de comerciant que renega dels seus orígens, decidit a seguir fil per randa totes les modes seguides per la noblesa del moment, i a fer una mena de curs accelerat d’hàbits cortesans ! Pensem en altres cèlebres personatges molierians. Recordem al beat protagonista del Tartuffe, convertit en víctima de la beateria dels hipòcrites. O l’hipocondríac Malalt Imaginari , en mans de metges desaprensius capaços de treure-li bon partit a tan fantasioses malalties . O aquell grapat de provincianes Precioses ridícules tan ridícules com Monsieur Jourdain, lliurades a una refinada sofisticació que provocava gens sofisticades rialles per culpa del seu provincià snobisme.
Tots aquest éssers ( i uns quants més que ensenyen el nas pel teatre de Molière ) formen part de la mateixa família: la família de les persones que , ja sigui des de la vanitat ,ja sigui des de l’arrogància o ja sigui des de la feblesa i la inseguretat ( al cap i a la fi, potser estem parlant del mateix) , queden enxampades en miratges que projecten d’elles imatges deformades d’allò que creuen ser , i/o d’allò que creuen poder projectar. Tornant al principi. Quan Monsieur Jordain es va presentar a la cort per primera vegada, resulta evident que els cortesans van veure en ell la imatge perfecte del pretensiós burgès que creu poder adquirir amb diners aquella distinció , aquells coneixements i aquella elegància natural que la sang blava té certa tendència a considerar quelcom hereditari. I cal tenir en compte que, al cap i a la fi, el talent de Molière sempre va també intentar complaure per igual les masses populars que omplien els teatres en els quals es representaven les seves obres, i la cort que afalagava el seu enginy ... mentre aquest no resultés excessivament ofensiu i requerís una intervenció censora. Vist així, de ben segur que les primeres representacions cortesanes d’aquesta comèdia tan extremadament divertida i tan dansada, devien ser vistes pels cortesans com a constatacions de l’estupidesa d’aquests burgesos amb ínfules de voler semblar-se a ells , com si la classe fos quelcom que s’adquireix amb la riquesa .
Però amb el temps, i sota diferents circumstàncies de representació , la comèdia ( de ben segur que el mateix Molière n’era conscient del futur del text mentre l’escrivia ) es va anar acoblant també a ben diferents interpretacions. I va adquirir –per exemple- la forma d’una farsa que se’n riu dels nous rics burgesos ansiosos per semblar-se una mica massa als representants d’una classe caduca a la qual havien vingut precisament a substituir... mentre se’n riu per igual tant de la vanitat de la noblesa caduca, com dels representants de les belles arts escèniques i els esports de combat, els filòsofs de pa sucat amb oli, o les modes en el vestir que només atenen a allò que marca tendència... segons els que dictaminen quina cosa és o no és ara mateix tendència. I aquí és on arribem a la versió de l’obra que ens proposen Els Pirates, influenciats irònicament pel grapat de influencers les passes dels i les quals seguim sovint pas a pas per no quedar-nos fora d’ona. Allò de “no diré res sense la presència del meu advocat”, ha quedat d’alguna manera substituït per un “no diré ni faré res que no s’ajusti a allò que fan i diuen els meus influencers de capçalera”.
Els Pirates, en qualsevol cas, s’han proposat establir aquest paral·lelisme sense saltar-se tampoc del tot el marc temporal de l’obra, I recuperant també una mica el seu format original. La comèdia de Molière – d’altra banda, pot representada a casa nostra malgrat la seva popularitat, i la seva perfecció com a artefacte còmic admirablement construït- ens arriba vestida a la manera de l’època en la qual va néixer, i puntualment guarnida amb fragments musicals ( de Lully , i d’altres compositors) que permeten també algun lleuger conat de dansa. Tot i que quan esclata la bogeria turca de l’original, la dramatúrgia dóna també el salt cap el deliri contemporani de la fruita potser més influencer de totes les fruites influencers que cada dia queden retratades a Instagram: l’alvocat. Val a dir que també la farsa turca de l’original venia a complaure una mica la cort de moment. L’imperi otomà imposava llavors molt per raons obvies . I es dóna la circumstància que un parell d’anys abans de l’estrena de l’obra, l’ambaixador turc a la França de Lluís XIV havia tingut la gosadia d’afirmar que la cort otomana lluïa força més que la del rei Sol. Així les coses, l’actuació de Jourdain al llarg de l’últim acte de la comèdia, resultava encara més ridiculitzadora. El burgés, després d’haver volgut emular la noblesa de Versalles, cau de quatre grapes quan li fan veure que el fill del Gran Turc en persona està disposat a concedir-li el títol de Paladí : ves per on , ara el molt babau s’ha deixat enxampar per aquests otomans que no dubten en burlar-se de “le grandeur” a la francesa!
Que Els Pirates substitueixin aquesta burla per una altra de la seva invenció amb molt alvocat de per mig, tampoc no és cap novetat: des del segle XVII, això ( la substitució; no pas la presència dels alvocats )ha vingut passant reiteradament. I com el final original ja era prou passat de voltes, el canvi respon també a l’objectiu de fer que l’excés provoqui l’oportú esclat de rialles que li dona al divertiment l’aspecte de farsa ben acabada. Tot i així, l’agradable proposta d’Els Pirates agafa per moments l’aspecte de gresca una mica massa ancorada en l’engranatge característic de la companyia. El ritme es confon puntualment amb l’atropellament. I entre tant de violí , la musicalitat humorística del text i fins i tot la seva mordacitat , queda també una mica diluïda. Desapareguts els turcs, els alvocats demostren no estar a l’alçada dels otomans . I el joc de màscares constantment emmascarades, provoca una certa fatiga. La diversió, flueix tal i com estava previst. I el treball interpretatiu funciona amb molt ajustada correcció, tot i que els desdoblaments emmascarats no sempre estiguin resolts amb la mateixa eficàcia.
I ara, permeteu-me una recomanació final que crec us pot resultar ben gratificant. Si després d’haver aplaudit la simpàtica proposta d’Els Pirates, us heu quedat amb ganes de més, feu-vos com sigui amb l’enregistrament de l’extraordinari muntatge de l’obra original dirigit per Benjamin Lazar , director també d’aquella molt notable Traviata (you deserve a better future) que es va poder veure al Temporada Alta 2018. L’any 2004 , Lazar (llavors, un jove actor de 27 anys) ,va estrenar al Palau de Versalles una versió integra de l’obra - 3 hores i mitja de pur plaer- representada a la llum de les espelmes, amb orquestra i cos de dansa inclosos , i realitzada seguint tots els paràmetres declamatoris i escenogràfics del teatre barroc. El resultat, es va convertir en un muntatge que es va passar set anys donant voltes per tota França i diversos escenaris mundials, i congregant multituds d’espectadors completament lliurats a la gresca barroca que van convertir també en un supervendes el DVD de l’obra quan aquest va sortir al mercat. Senzillament, una obra mestra absoluta...en la qual us trobareu tants turcs com calgui, i unes coreografies que de ben segur haguessin fet les delícies del mateix Lully.
