Em sembla que tots plegats hem vist prou obres d’AntonTxékhov ( i que no faltin; em trobo entre les persones que sempre esperen amb ànsia qualsevol retrobament amb el seu teatre) com per a que ningú se li escapi la referència, quan llegeix el títol original d’aquesta estupenda comèdia signada per Christopher Durang. Aquest títol reuneix el nom de tres personatges imprescindibles de la dramatúrgia txékhoviana, als quals se’ls hi ve a afegir el nom d’un intrús :”Vanya and Sonia and Masha ans Spike”. I cal dir que si sou txékhovians de debò, fins i tot en l’intrús Spike, encara que a primera vista no ho sembli, podreu detectar algun que altre paral·lelisme amb alguna que altra criatura sorgida de la ment del bon doctor Anton. De fet, diria en aquest sentit que el títol amb el qual s’ha presentat entre nosaltres la comèdia, malgrat semblar potser més vistós i/o més comercial de cara al gran públic, contribueix a crear un cert equívoc : llegint-lo , pots pensar que et trobes en una mena de divertiment que no es correspon al que després et trobes a La Villarroel. Una sala que, per cert, fa uns pocs anys ja ens va oferir també una ben lliure versió lliure de “Les tres germanes” amb resultats del tot notables: em refereixo a “Els tres aniversaris”, aquell excel·lent text de Rebekka Kricheldorf al qual tant partit va saber extreure-li la direcció de Jordi Prat i Coll.
Aquí tenim doncs reunits en una mateixa casa de camp – que segons com te la miris , pot semblar un hort de cirerers - un succedani de les tres germanes que ara ja no són del tot germanes i ja no tenen del tot vincles sanguinis compartits. I un oncle que s’ha escapat d’una altra obra i que ara és més germà que mai, encara que quan li agafa l’atac vintage ( això ja ho entendreu veient l’espectacle) , torna a recuperar les essències del cèlebre tiet amb el seu mateix nom. I un actor de tercera amb fums d’actor de primera ( el tal Spike ) que segurament no ha vist mai cap obra de Txèkhov , que potser ni sap qui és aquest tal Txékhov, però que sí sap com extreure el màxim potencial del seu ben dotat cos jove , demostrant així que, com a mínim, sí sap de què va l’obra de Tennessee Williams “Dolç ocell de joventut ” i sí ha vist algun passi televisiu de “Sunset Boulevard”. Tenim alhora una criada castellanoparlant i amb accent porteny, massa marcada pel seu nom de Cassandra (que seguint els preceptes de la tragèdia grega li confereix capacitats endevinatòries) com per a encaixar del tot amb l’anima russa ficada a un escenari nord-americà d’aquesta família. I tenim per acabar una veïna aspirant a actriu que es diu Nina, i a la qual cal desitjar-li que no acabi com aquella altra gavina que també volia triomfar al teatre.
Durang ( que ja havia fet de les seves jugant amb humor amb els no menys russos i il·lustres germans que formen el clan Karamàzov ,en una obra que va estrenar Meryl Streep quan el món encara no havia sentit a parlar de Meryl Streep), sap com incorporar brillantment aquestes referències que tant de gust li donen als teatrers de llei, sense perdre mai de vista aquell altre sector del públic tan poc familiaritzat amb el pare creatiu de les tres germanes com el mateix Skipe. I construeix a partir d’aquesta doble vesant perfectament articulada una comèdia no exempta d’algunes gotes d’aquella amargor revestida d’avorriment existencial i aquella sensació de vida malbaratada, que tant afecta alhora a tots els grans personatges que protagonitzen l’obra del rus. De les excel·lents possibilitats que ofereix l’obra de Durang en deixa constància l’enregistrament del muntatge original que el Lincoln Center va tenir el detall d’oferir durant aquells temps pandèmics al llarg dels quals passàvem “el mono” d’escenari real devorant escenaris virtuals; un muntatge que entre d’altres premis, va aconseguir que l’obra s’emportés el Tony corresponent al millor espectacle de l’any.
Ara, Selvas, després de retallar una mica el text i introduir-hi algun canvi potser innecessari ( hi havia a l’original un fragment dedicat a la doblement oscartizada Maggie Smith –la senyora contesa de “Dowton Abbey”- irresistiblement graciós i brillant, substituït aquí per unes referències a Angelina Jolie força més insípides), ens presenta a La Villarroel un força ben resolt muntatge de l’obra ,recolzat en un també força competent repartiment i en un força ben greixat ritme que no decau en cap moment . Diria que pel camí, l’espectacle ha perdut un punt – només un punt- de la, en qualsevol cas, també suau acidesa de l’original. I que, potser desconfiant un xic de la comicitat del text, Selvas s’ha lliurat per moments un xic massa a l’histrionisme còmic que ofereix la Cassandra de Lide Uranga, donant per fet que les bones qualitats de l’actriu ferien de les seves intervencions un humorístic valor segur. Diria també que l’espai escènic situat al bell mig de la doble grada habitual a La Villarroel, pateix una mica pel culpa del pes feixuc d’una escalinata que ,segons com, dificulta la visió, i resulta lleugerament opressiva. Però el repartiment té sobrades ocasions per a lluir-se ben a gust i sap com aprofitar-les, la qualitat del text t’arriba sempre de forma nítida, i el divertiment amb constants picades d’ullet txékhovianes , acaba proporcionant una ben eixerida vetllada de bon teatre.
