(Vanya and Sonia and Masha and Spike)
És una comèdia escrita per Christopher Durang. La història gira entorn de les relacions de tres germanes solteres de mitjana edat, dues de les quals viuen juntes, i té lloc durant una visita de la tercera, Masha. Discuteixen de les seves vides i dels seus amors, i Masha amenaça de vendre la casa. Alguns dels elements de l’espectacle estan inspirats o fan referència a les obres d’Anton Txèkhov, inclosos alguns noms dels personatges, l’escenari de l’obra (un hort de cirerers) i el tema de la possible pèrdua d’una llar ancestral.
L’obra es va estrenar al McCarter Theatre de Princeton, a Nova Jersey, el 2012, seguida d’una producció a l’Off-Broadway aquell mateix any. El 2013 s’estrena a Broadway. En l’elenc original del McCarter, Off-Broadway i Broadway hi havia David Hyde Pierce, Kristine Nielsen, Sigourney Weaver i Billy Magnussen, entre d’altres. Posteriorment, l’obra s’ha produït a les principals ciutats dels Estats Units.
Els crítics van elogiar Vanya and Sonia and Masha and Spike com una adaptació humorística dels temes de Txèkhov que no requereix estar familiaritzat amb l’obra de l’autor rus.
La producció original de Broadway va ser un èxit. El 2013 va guanyar el premi Tony a la millor obra i el premi Drama Desk a la millor obra, entre altres guardons.
L’obra no s’ha representat mai a l’Estat espanyol ni ha estat traduïda al català. Cristina Genebat signa una traducció molt acurada i fidel a l’estil de l’autor. La direcció la signarà David Selvas, un dels directors més interessants i prolífics de la nostra escena.
Les T de Teatre s'estan despentinant. Més del que altres vegades ja han fet. ¿I quina manera millor sinó fer-ho conjuntament amb una companyia com La Brutal que tampoc no té pèls a la llengua ni prejudicis a l'escenari? El resultat és la importació en exclusiva aquí de l'obra «Vanya and Sonia and Masha and Spike», premi Tony del 2013, del dramaturg nord-americà Christopher Durang (Montclair, Nova Hersey, EUA, 1949), gràcies a la traducció de Cristina Genebat —impecable!—, una barreja de comèdia, tragicomèdia, conte de fades i gènere fantàstic que han optat per fer més accessible als espectadors locals amb el títol «La meravellosa família Hardwicke».
Família, sí. Meravellosa, no tant. Depèn del que s'entengui per aquest qualificatiu perquè no es pot dir que els seus protagonistes visquin precisament en un món de meravelles. L'obra s'emmiralla, esclar, en l'atmosfera del paisatge literari d'Anton Txékhov i alguns dels seus personatges extrets de les seves obres més conegudes.
Hi ha en Vanya (el de l'oncle, però aquest sortit de l'armari), hi ha la Masha —la germana forastera amb elegant barret de gran estrella!— i hi ha la Sonia —la modèstia, a vegades irritant, al servei dels de casa—. Són les dues germanes de Vanya. I hi ha una dona de la neteja amb aires argentins i poders de fetillera que es diu Cassandra. I acaba apareixent un amistançat de Masha, molt més jove que ella, a qui anomenen Spike —model de passsarel·la amb calçotets!— i una veïna postadolescent amb aspiracions a actriu que es diu Nina. Amistat fugaç de piscina.
I ja hi som tots. Es pot parlar de Txékhov o no. Vull dir que l'autor Christopher Durang s'hi empara i els noms dels principals protagonistes t'hi porten així com la constant referència a un hort de cirerers —més reduït del que ens pinta el clàssic— i les intencions de perdre la casa on Vanya i Sonia han viscut tota la vida tenint cura dels pares i del manteniment de la hisenda mentre rebien els diners de Masha, que ha fet carrera d'actriu de segona fila al costat d'alguns noms de l'“star system” cinematogràfic. Però també podria ser que es prescindís d'aquestes referències i la història de la família s'aguantaria igualment per la seva intemporalitat.
El muntatge que ha dirigit David Selvas amaga un rerefons fins i tot conscienciador i actual: el de l'actual tristament famós canvi climàtic. És el recurs que l'autor fa servir per donar un gir a la trama quan els espectadors estan immmersos en un ambient amb tendència a l'humor. La tragicomèdia, però, no s'abandona en cap moment, centrada en cadascuna de les tragicomèdies de cadascun dels personatges.
Hi ha dues escenes, durant l'hora i tres quarts del muntatge, que marquen un punt i a part: la del plor forçat a cor què vols de Masha i Sonia i la del discurs sobre la nostàlgia del passat del germà Vanya. Dos moments que no necessiten gaires paraules més. El plor desconsolat —forçat humorísticament— que lamenta el que ha viscut la família Hardwicke. I l'enyorança de tot el que s'ha perdut amb el temps passat del germà Vanya resumit en una exclamació: “Abans llepàvem els correus! Sí, llepàvem els segells i els sobres de les cartes que enviàvem!”
És aquest últim, un moment de contrast entre el passat pausat i lent i el present que permet escoltar una lectura dramatitzada de la primera obra teatral de Vanya i a la vegada —per part del jove amistançat de Sasha— respondre un WhatsApp. És a dir, el mateix que els espectadors viuen sovint a la platea: estar veient una obra de teatre en viu i haver de suportar algun dels conveïns de butaca encenent el mòbil i fins i tot, malgrat tenir-lo en silenci, il·luminar la foscor i navegar per entre les banalitats del seu compte d'Instagram.
Arran de «La meravellosa família Hardwicke» s'han fet xocants unes imatges dels intèrprets disfressats de la Blancaneu, un dels set nanets, la madrastra, la fada de la vareta màgica... Una lectura subtil, en clau simbòlica, del galdós o trist paper que li ha tocat jugar a la vida a cadascun dels personatges dels Hardwicke.
Hi ha cortinatges a banda i banda de l'escenari —teatre dins el teatre i encara més dins el teatre— i ombres xineses i tot, i una oportunitat per retrobar una renovada actriu Carme Pla (en el paper de Sonia, que passa de la timidesa a la brutalitat) i una exultant Marta Pérez (en el paper de Masha, que acaba movent tots els fils de la trama), al costat d'un trapella i seriosament còmic Albert Ribalta (el germà Vanya), i d'una mesurada actriu Paula Jornet (convertida en “molècula etèria”, que aquesta vegada no canta), a més d'Alejandro Bordanove (el xòuman de la festa, actor acabat de sortir d'obres com «Els homes i els dies», «L'emperadriu del Paral·lel» o «Justícia», les tres al TNC) i finalment la veterana actriu Lide Uranga (en el paper de la dona de la neteja, repescada de la companyia de Nelson Valente i recordada per obres com «El loco y la camisa». Tots plegats converteixen el que podria haver estat Txhékhov si, en el seu temps, al segle XIX, hagués tingut ganes i humor de fer riure el personal. (...)