Han passat gairebé tres dècades des que l’obra d’Ariel Dorfman “La mort i la donzella “ es va estrenar a la sala Teatreneu de Barcelona, interpretada en aquell cas per Sílvia Munt, Ramon Madaula i Josep Minguell. I per cert que aquella estrena, va donar lloc a un d’aquests enfrontaments que de tant en tant es produeixen entre l’autor d’un text i la persona que el dirigeix. No fa massa, n’hem tingut un altre a la cartellera. Però en aquest cas recent, la disputa no ha arribat als nivells que va arribar quan Dorfman va manifestar el seu rebuig al personal punt de vista que Boris Rotenstein havia introduït al muntatge de l’obra. El cas és que , al 1994, l’impacte que havia provocat el text un cop presentat al llegendari Royal Court de Londres era encara molt recent, l’obra s’estava convertint ja en el text teatral amb origen sud-americà més representat arreu del món ( un títol que encara manté) i Polanski estava a punt d’estrenar-ne una molt reeixida adaptació cinematogràfica interpretada per Sigourney Weaver, Ben Kingsley i Stuart Wilson.
Nascut a Buenos Aires , però nacionalitzat xilè , i resident a Carolina del Nord des que el cop d’estat materialitzat pel general Augusto Pinochet el va conduir cap a l’exili, Dorfman havia estat un assessor cultural tan proper al President Salvador Allende que, de fet , només la casualitat ( un canvi de torn de treball) va evitar que es trobés present al presidencial Palau de la Moneda quan aquest va ser objecte del brutal atac militar que va provocar la caiguda del govern socialista ,el suïcidi d’Allende , i la implantació d’una dictadura que va deixar al seu pas milers de cadàvers tangibles, i de desapareguts intangibles. Fa només tres anys, Dorfman encara parlava de l’emoció i les esperances que havia generat la victòria electoral d’Allende just mig segle abans. I es preguntava fins a quin punt el seu país i potser, com a mínim, tota la resta de països sud-americans, serien avui molt diferents, cas que Allende hagués pogut portar a terme el seu programa polític tan sagnantment boicotejat .
Estrenada a Santiago de Xile el març de 1991, quan el país començava a enfilar cap a la democràcia sota l’atempta mirada dels poders que havien propiciat el dictatorial règim, l’obra de Dorfman va ser rebuda allà amb un cert grau d’hostilitat , fruit probablement de la convulsa polarització que encara regnava al país . I que , de fet, encara es fa tangible ara mateix, com demostra la molt recent consulta realitzada per tal de confeccionar una nova constitució que, finalment, serà dictada per forces polítiques hereves en molts sentits d’aquella nefasta dictadura. Només el reconeixement internacional, va fer que es suavitzés l’opinió xilena en torn una obra que, evidentment, plantejava una situació davant la qual es podia trobar en qualsevol moment qualsevol ciutadà xilè , un cop realitzada una transició política que venia a avalar la immunitat d’assassins i torturadors. I esclar: quan les circumstàncies polítiques comporten determinada mena de pactes, pot passar que una nit vaguis a gaudir de la música d’un concert , i et trobis seient com qui diu al teu costat la persona que uns anys abans, quan manipulava els instruments físics i/o psíquics de la tortura, va aconseguir que la preciosa partitura de “La mort i la donzella” composada per Schubert t’acabés semblant la més horrible música escapada de l’infern. Unes circumstàncies que coneix molt bé la Paulina, la protagonista femenina d’una obra que Dorfman situa en un país indeterminat (al cap i a la fi, també es podria tractar d’aquella Argentina en la qual ell va néixer, i que ben aviat va seguir a cops de la Junta Militar un camí molts similar) però que evoca immediatament el paisatge polític xilè d’inicis dels 90. En qualsevol cas, tant se val: les qüestiones, les preguntes i les obertes respostes que planteja el text, i que Dorfman fa aparèixer hàbilment tot recurrent a una estructura dramàtica amb quelcom de malson al·lucinat i quelcom de thriller, són aplicables a qualsevol geografia, i a qualsevol persona que hagi patit circumstàncies semblants a les que li ha tocat viure a la Paulina. És lícit, enterrar tant de dolor en nom d’una reconciliació nacional que segueix ocultant ferides impossibles de tancar? Alhora: és lícit, avantposar el dolor personal a una molt treballada i arriscada concòrdia nacional , i reclamar el dret a la venjança? Pot passar, que el dolor no cicatritzat et porti a confusions que poden conduir alhora a convertir-te tu mateix o tu mateixa en botxí de qui potser és innocent? Fins i tot si és culpable, tens dret a voler fer patent la seva culpabilitat tot fent ús de mecanismes molt semblants als que va fer servir llavors aquella persona? Fins a quin punt té la més mínima validesa, una confessió arrencada mitjançant la tortura? Capaç quan vol de servir-se de l’ànec Donald per tal de deixar en evidència els instruments que utilitza la dreta més conservadora a l’hora de manipular ideològicament els infants ( d’això va el seu assaig “How to Read Donald Duck”) , Dorfman demostra també ser prou subtil i complexa com per a fer aparèixer a l’escenari totes aquestes possibilitats sense recórrer a la simplificació demagògica. I prou brillant com per a saber connectar la tragèdia col·lectiva amb el drama personal, i trobar vincles entre la sensació d’estar potser vivint una traïció col·lectiva en nom de la concòrdia general,i la certesa d’haver viscut en altres moments una traïció íntima domèstica que ara et porta a malfiar-te de qui ara està treballant per a aconseguir aquesta mena de pau pactada.
Provada doncs la validesa d’un text que segueix resultant inquietantment punyet, resta constatar que l’espectacle dirigit per Empar López el serveix amb eficàcia i honestedat , tot recolzant-se en un força sòlid trio interpretatiu . López situa l’obra dins d’un espai escenogràfic que evoca amb trets naturalistes l’aïllada casa a tocar del mar en la qual té lloc gairebé la totalitat de l’obra . I aquest “gairebé” exclou una escena clau del text resolta també de forma notable; una escena que ens recorda fins a quin punt tots i totes podríem convertir-nos un dia en objecte de vexacions similars a les patides per la Paulina sota la bestial crueltat del poder , i tots i totes podríem un dia reconèixer en el lloc més inesperat la veu de qui en altres temps ens va torturar, i ara ha estat reciclat com a respectable membre d’aquesta nova societat que vol oblidar-se de les tortures del passat . Les parets obertes de l’espai escenogràfic, diria que li juguen certa mala passada a l’acústica del muntatge . Però alhora, transmeten encertadament l’ambivalència d’una llar que s’ha volgut aïllada per tal de fugir una mica dels mals records i troba-hi aixopluc, tot i que la soledat , deixi també en evidència la vulnerabilitat de qui l’habita. A la direcció li manca potser un xic més de tensió , a l’hora de mantenir el ritme de la proposta i remarcar la perplexa ambigüitat que circula per l’escenari. I les bones actuacions de Laura Sancho , Xavi Carreras i Carlos Vicente podrien resultar encara més punyents , si López accentués la seva intensitat , tot tenint en compte la situació límit en la qual s’han vist implicats aquestes tres personatges. Però , malgrat tot, aconsegueix transmetre de forma ben acurada el potent material dramàtic de Dorman ... i fer que tots plegats ens formulem internament aquelles preguntes a les quals em referia abans.
