"La morta" de Pompeu Crehuet

informació obra



Autor:
Marc Crehuet
Direcció:
Marc Crehuet
Intèrprets:
Anna Bertran, Xavier Bertran, Francesc Ferrer, Betsy Túrnez
Escenografia:
Sebastià Brosa
Il·luminació:
David Bofarull (a.a.i.)
Vestuari:
Míriam Compte
Sinopsi:

El dramaturg Marc Crehuet, en plena crisi creativa després de l’èxit de la seva obra El rei borni, rep la visita de l’espectre del seu besavi, Pompeu Crehuet, que també era dramaturg. Pompeu li demana que dirigeixi la seva obra més reeixida perquè la gent el reconegui, per fi, com a un autor canònic de les lletres catalanes.

En Marc intenta esquivar la proposta, però la determinació del seu besavi és molt forta i es veurà obligat a lluitar per aixecar una obra de principis del segle passat que sembla no interessar ningú, sota la supervisió constant del seu besavi mort.

Crítica: "La morta" de Pompeu Crehuet

14/03/2020

No et riguis mai del mort perquè potser és qui et vetlla

per Andreu Sotorra

¿Un «Barton Fink» a la catalana? Expliquem-ho. L'espectacle té dos plans escenogràfics. Un és l'actual, amb l'apartament on viu el mateix dramaturg i cineasta establert a Catalunya, que signa l'obra en qüestió, Marc Crehuet (Santander, Cantàbria, 1978) —marcat per l'èxit de l'obra teatral adaptada també al cinema «El rei borni»—, aparellat i amb una criatura en off que des de l'habitació no para de cridar “papa” o “mama”. Una vida en parella no sempre plàcida ni conciliadora de la feina amb la família.

Un altre pla escenogràfic porta els espectadors a un temps passat, amb el també dramaturg Pompeu Crehuet (Barcelona, 1881 - Sant Feliu de Guíxols, 1941), besavi de Marc Crehuet i autor de disset obres escrites entre el 1904 i el 1936, però només una, la primera, «La morta», un drama estrenat el 1904, receptora de l'èxit de la crítica i el públic de l'època. Després, vindrien els estira-i-arronsa epistolars amb els empresaris teatrals del desaparegut Novedades o el Romea, el rebuig d'algunes de les seves obres, la caiguda en desgràcia i la competència d'un altre dramaturg que s'emporta el peix al cove, més “modern”, Josep Maria de Sagarra, si fa no fa, en un panorama precari i infidel no gaire diferent al del d'ara.

Al fons d'aquests dos plans escenogràfics els espectadors poden observar que hi ha un cartell de cinema repenjat a terra amb el títol de la pel·lícula «Barton Fink», dels germans Joel i Ethan Coen, on el tal Barton (l'actor John Turturro) és també un autor dramàtic en estat de depressió després d'haver estat aixecat als núvols per la crítica novaiorquesa per la seva primera obra. Contractat per Hollywood per escriure guions, Barton Fink cau en un estat angoixant i depressiu, sense idees, tancat en un hotelet de mala mort on, en una de les parets, hi ha una imatge que el fascina i l'intriga a la vegada. Precarietat de l'ofici de guionista i al·lusions a altres noms del cinema es conjuguen amb molts altres elements de caire històric al servei de retratar el cinema dins el cinema.

Si l'espectador fa un poti-poti de tots aquests tres personatges, constatarà que hi ha una relació entre l'actual Marc Crehuet, autor d'«El rei borni», una etiqueta cèlebre que porta enganxada però que ara li pesa com una llosa; el besavi dramaturg Pompeu Crehuet, marcat també per la seva primera obra, «La morta»; i el guionista Barton Fink dels germans Coen, marcat igualment per la seva primera obra. I els tres, en una lluita constant entre el que volen escriure i el que els productors de cinema o els empresaris teatrals els demanen. Per això deia que «“La morta” de Pompeu Crehuet» és un «Barton Fink» a la catalana.

Comèdia metateatral —del cinema dins el cinema passem al teatre dins el teatre— amb un mapping enginyós (disseny a tenir en compte de Francesc Isern) que canvia de l'època del besavi a l'època del besnét amb la seva projecció i que, com en aquell hotelet dels Coen, hi ha també a la paret la imatge incògnita que es manté fins al desenllaç d'un personatge adolescent femení, "la nena", que descobrirà un dels secrets de la vida personal de Pompeu Crehuet.

Marc Crehuet ha anat més enllà de reivindicar només el nom del seu besavi com a autor teatral i ha despullat alguns secrets de família en un exerci terapèutic convertit en ficció i, en alguns moments, amb escenes del ram de la parapsicologia, que aporten un to d'humor a la comèdia tot i que en el fons tenen un aire d'amargor.

L'autor d'«El rei borni» —amb perdó per l'etiqueta—, que també dirigeix el muntatge, ha reunit un repartiment idoni —que recorda «Pop Ràpid» (sèrie de TV3)— per mantenir aquest equilibri entre la comèdia i la tragicomèdia. L'actor Francesc Ferrer (que fa el paper del Crehuet actual) manté constants diàlegs entretallats que es repengen més en l'expressivitat i en els titubejos i els dubtes que no pas en allò que gairebé no acaba de dir mai. La seva parella familiar de ficció és l'actriu Betsy Túrnez, en una altra mostra de la seva vis còmica, sense que això impliqui una etiqueta. La periodista que introdueix l'obra és Anna Bertran (una actriu que s'amaga sovint sota les caracteritzacions d'alguns personatges del «Polònia»).

Tots tres fan doblet quan passen a les escenes de l'època de Pompeu Crehuet. Elles, representant dues dones xafarderes de carrer, la serventa de la casa o l'amant de Pompeu. Ell, en el paper del petit Crehuet, avi de l'actual Marc Crehuet, un bon noi amb problemes d'autoestima paterna. I l'actor Xavier Bertran —que tampoc no es treu l'etiqueta de “Lo Cartanyà”— es posa en la pell, el bigoti i el vestit d'home de lleis i de lletres com era Pompeu Crehuet, amb escenes molt divertides i alguns dards molt ben intencionats —de la productora Focus a la Beckett o la Beckett a les paraules mitificades sobre «El rei borni» del crític Marcos Ordóñez—, sempre sobre els intríngulis del teatre de les dues èpoques amb el recurs del fenomen paranormal que li permet estar cara a cara amb el seu besnét.

La comèdia té un final sorpresa, amb aires de melodrama de l'època. Un final que no es pot desvelar i que cal que els espectadors descobreixin pel seu compte i que és allò que finalment aclareix el misteri de la noia adolescent que durant tota la trama només havia aparegut en imatge projectada en blanc i negre. Qui sap si, davant la incertesa que els cinèfils encara tenen sobre el simbolisme de la imatge incògnita de la paret de l'hotelet dels Coen a la pel·lícula «Barton Fink», el dramaturg Marc Crehuet no hi aporta un gra més de llum amb el personatge de “la nena” a «“La morta” de Pompeu Crehuet», un dels espectacles lamentablement congelats arran de les mesures de prevenció pel coronavirus que es mereix una recuperació i un nou calendari més endavant. (...)

L'enllaç a Youtube no està disponible.