Crehuet i Crehuet no són els Dupont i Dupond. Aquesta proposta del dramaturg es distancia prou de la seva exitosa comèdia política (El rei borni) i també deixa descavalcada la lectura de l'èxit, estrenat al Romea el 1904, del seu besavi, en Pompeu. De totes maneres, l'aventura de posar tocs melodramàtics a una comèdia quotidiana escrita en primera persona permet accedir a una segona pilota de partit. Salva el joc amb un segon servei. Probablement, el més interessant del treball no sigui tant el resultat com la indagació. Com fer que convisquin aquestes dues crisis viscudes amb més de 100 anys de diferència? Viuen el mateix pis gràcies al mateix realisme màgic de'n Pere Calders. De sobte, es troben i es reconeixen. La presència contínua d'en Pol, el fill, és el detonant per a una relació de parella ensopida quan es descobreix la relació familiar del besavi a través d'un llibre que narra la seva biografia. En Pompeu potser no té tantes entrades a google que Sagarra (La Rambla de les floristes) o Guimerà (Terra baixa) però l'escrit del seu fill serà revelador. La morta... no va ser una manera d'exculpar les culpes per la manera de tractar la seva filla si no una premonició desastrosa. En tot cas, Pompeu (un punt manipulador des de la seva tendresa de figura de principis del segle XX) no va saber-ne més. Com la situació, també basada en fets reals de la família de la dramaturga, d'Amy.
La posada en escena és ambiciosa quan intenta transformar el pis minimalista de l'Eixample, en l'escenari del drama rural, carregat de motllures daurades. O quan accedeix l'esperit de la protagonista absent. Una enginyosa projecció resol prou bé el joc, tot i que la màgia es trenca quan els actors projecten ombres a la projecció o quan es veuen les llums de guàrdia de l'escala de platea reflectides a la finestra del pati interior. Els actors secundaris estiren el seu personatge a un punt excèntric (Anna Bertran com a periodista intrèpida cultural i Xavier Bertran amb aquest Pompeu tant present com desconegut). Per la seva banda, Betsy Turnez i Francesc Ferrer piloten el pes emocional de l'obra, des de la comèdia al drama. És un viatge difícil, sense una raó clara que provoqui el gir dramàtic com podria passar amb una comèdia de bulevard (tipus Art o El nom, per citar-ne dos de coneguts). Sovint les peces antigues es carreguen de tintes per transformar-les en un grand guignol (La niña gorda, de'n Rusiñol, llegida per Jordi Oriol; o La monja enterrada en vida als ulls de Nao Albet i Marcel Borràs). Aquí hi havia un fet prou sanguinari com per a indagar-hi. Portar drames rurals a l'actualitat demana una honestedat immensa, esporgant aquells elements anacrònics i deixant l'emoció a flor de pell, com en l'aventura de La infanticida...
Però tornem al cas que ens ocupa d'aquesta aventura Crehuet i Crehuet. L'obra resol els salts de temps i història amb el treball actoral i l'espai escènic. I troba una miraculosa i redemptora veritat que pacifica els esperits i les parelles de cor tendre. Un final clar amb teló i la satisfacció de la reconciliació.
