Vist el 9 de març de 2018 al Teatre Municipal de Palafrugell (sessió escolar)
La primera i molt principal cosa que he de dir d'aquest espectacle, és que té un alt contingut polític. Que ningú no s'espanti. La política decideix tantes coses importants de les nostres vides, des de l'educació, la sanitat, les pensions, les carreteres, les lleis, l'economia, i un llarguíssim etcètera, que ja és hora que li dediquem l'atenció que cal. Ens hi va molt.
Política és la història d'un líder d'un gran país, molt molt gran, que es fa dir a sí mateix el 'timoner' de tots els seus súbdits. Bé, formalment camarades, però quan les ocurrències d'un alt mandatari passen per eliminar una espècie animal en un molt molt gran país (una cinquena part de la humanitat) per mitigar la gana i acaba matant de gana al voltant de 40.000.000 de persones (ja us he dit, és un molt molt gran país, quaranta milions era un 1% de la població aleshores) hem de concloure que ja no se la pot titllar d'ocurrència ni d'anècdota: "Eliminem els pardals, que es
mengen del nostre arròs, i tindrem molt més per a nosaltres". El que no
va calcular l'il·luminat personatge, és que el pardals també es mengen
els insectes, responsables de plagues que acaben amb l'arròs molt més
que els mateixos pardals.
I el pitjor de tot és que no és un conte, va passar de veritat, a la Xina de Mao, que com que sou sagaços ja haureu endevinat que no és altre que el Gran Timoner. Aquell que va posar en un mateix lema les paraules Revolució i Cultural, sent el resultat, també, el contrari dels dos significats per separat evoquen.
I van passar més coses. No surten explícitament a l'espectacle, però no puc deixar d'explicar-ho: Els sils d'arròs de la capital on regnava el Gran Timoner, plens a vessar, no van ser usats per salvar de la mort per inanició als 40 milions de camarades, sinó per pagar el deute que el país tenia amb la URSS (us sona el tema?), que a la vegada va obrir una altra línia de crèdit als seu país germà per a vendre-li milers de pardals per a repoblar el camp i evitar mals majors.
En l'espectacle, el que sí que s'explica és que una nena, la Ming Li, decideix no seguir les ordres del Gran Timoner, cosa que sí fa tothom al seu voltant (acríticament, com si d'un Déu es tractés) i anar per salvar i recollir a casa seva els pocs pardals supervivents de la matança, curant-los, alimentant-los i fent que de mica en mica criïn i, en un hipotètic futur, tornin a repoblar els devastats camps, destruïts per plagues d'insectes.
El guió és una adaptació del llibre de la nord-americana Sara Pennypaker "La nena dels pardals (sparrow girl)", que va recollir en forma de conte la terrible història real. En aquest dossier de la companyia Teatre al Detall us ho expliquen tot molt bé.
L'actualitat dels fets i comportaments*, com ara les decisions autocràtiques dels líders que no tenen qui els faci de contrapès (altrament dit Dictadors), les lleis injustes i el dret -i deure- de dissentir i desobeir-les, l'efecte cobra**, que és com s'anomenen aquesta mena de grans desastres induïts per buscar tot el contrari al que en principi es persegueix, contrasten amb una posta en escena molt ben treballada, una inacabable successió de recursos, tant audiovisuals com teatrals, i un missatge final d'esperança,encarnada en la petita Ming Li i el seu innocent acte de desafiament al Gran Timoner,que com tota persona, també s'equivoca.
El resultat és un espectacle alhora delicat i contundent. amb una temàtica d'una gran profunditat, que provocarà, segur, el debat entre fills i pares sobre la multitud de grans temes tractats. Per a mi, el més important, tot i que no l'únic, la necessitat de la dissidència, quan sembla que el pensament únic ens envaeix, i la necessitat d'una pietat -desproveïda d'atributs religiosos- envers els altres i la natura, que pot ser la salvació d'aquest món que assisteix a un canvi climàtic i de valors que sembla, aquest sí, un conte xinès.
Destacar, com he dit, una posada en escena farcida de recursos, com ara una pantalla on es projecten imatges que van del divertit al poètic, sense sobrecarregar ni interferir la feina dels actors. També actoralment, a banda del talent dels dos intèrprets, desplegament de grans idees, com passar d'uns titelles fets per un abric i un barret, a un nan, un joc de paraules que inclou sempre la partícula 'mao' o un petit llibre que al·legoritza sobre el canvi de les estacions.
Què podria fallar, doncs?
Tot el dit fins ara és veritat i sincer. De tota manera, un té la sensació que el plat d'alta cuina que ha preparat Teatre al Detall, de vegades vol posar tants ingredients que distreu una mica (més aviat desvia l'atenció) del tronc central de la història, potent per si mateixa, i que, subjectivament, i segurament per algun prejudici intransferible, hagués preferit cuinat de forma més senzilla i elemental. No hi fa res, en aquest aspecte, que la sessió escolar no comptés amb la presència de la 'Tresca i la Verdesca' en directe. L'àudio enregistrat per ells mateixos permet imaginar-se l'impacte poètic dels tres músics en l'esdevenir de l'espectacle.
Tot i així, un espectacle que recomano, això sí, a públics de més de 8 anys, i que pot agradar no només als adults, sinó als joves i adolescents si són capaços de no veure-hi un 'conte infantil' en un guió que explica algunes coses ben adultes.
* Amb tanta coincidència entre passat i present i entre països tan distants, un no pot arribar a cap altra conclusió que les casualitats no existeixen, i que tot plegat no té altre nom que 'naturalesa humana'.
** Efecte Cobra: just el dia abans vaig sentir aquest nom, de l'economista Xavier Sala i Martín, en una entrevista radiofònica, parlant de prohibicions de llibres i d'obres d'art, que acaben donant rellevància a obres que, altrament, potser haguessin passat desapercebudes.
