Diu Alfonso de Vilallonga que sovint, quan toca el piano mirant de compondre, s'equivoca i acaba tocant "la nota del costat". Però no són poques les vegades que aquesta nota equivocada acaba incorporant-se a la cançó o bé fins i tot canviant completament la melodia de la qual havia de formar part. D'aquí el títol d'aquest espectacle, una proposta en la qual el mateix autor es converteix en personatge.
L'espectacle arrenca amb un Vilallonga que no sap ben bé com resoldre el compromís de compondre una peça de teatre musical. S'obrirà aquí una digressió que portarà el personatge a parlar-nos dels seus orígens aristocràtics i de la seva sensació de ser una nota incorrecta, producte de l'error, en la melodia familiar.
Una tria de músics, actors i cantants, peculiars i carismàtics, l'ajudaran a bastir un espectacle durant el qual interpretarà moltes de les seves cançons, que ens parlen d'impossibilitats, d'alegries absurdes, de desamor i de la recerca del perquè de tot plegat. Com és que sempre obre la porta que no toca? Val més una nota equivocada que la correcta? És ell mateix el producte d'un error?
Un espectacle lliure d'un artista lliure. 'La noti d'à côte' d'Alfonso de Vilallonga ha tornat a l'Espai Lliure després de triomfar al Grec. Subtitulat 'Retrat musical del Baró de Maldà', il·lustre avantpassat del protagonista, aquest espectacle està edificat sobre la paraula amb rerefons poètic, la cançó d'autor teatralitzada i l'estètica del més sarcàstic cabaret i incideix en les possibilitats que s'obren a partir dels errors i, en concret, el de tocar la tecla del costat del piano que no correspon a la interpretació d'una partitura completa
La qüestió està en descobrir si el que li passa al compositor té a veure amb una intencionalitat subversiva. Amb aquest punt de partida, recolzat en la recreació de la hilarant peça que dóna el títol al muntatge, Ernesto Collado, que ja havia format equip amb Vilallonga al musical 'Turning point' i el cabaret 'El mirlo metálico', dirigeix escènicament una producció que frega la genialitat tant pel seu ritme com per les inspirades actuacions del repartiment i els dos músics (Gregori Ferrer i Carlos Monfort) que els donen suport.
L'inclassificable autor no perd l'oportunitat de treure a passejar tots els seus fantasmes interiors representats pels personatges de la seva vida passada, començant pel citat baró, o a les seves trobades amb personatges com aquesta noia de la neteja que somia ser artista, representada per hna intuïtiva i explosiva intèrpret de lo esperpèntic que resulta ser Elsa Rovayo, la Shica, una cantant / actriu amb una enorme vis còmica que posa un divertit contrapunt a l'elegància de Vilallonga. O el tenor Antoni Comas, amb un polifacetisme actoral que unit a la seva personalitat lírica el fan imprescindible en els muntatges musicals (l'últim 'L'aplec del Remei') o en títols operístics. Aquí exerceix tant d'avi com de pare o de ancestre literari de l'artista i canta un potent 'Nessun dorma', en el qual una fallida última nota influirà en la seva posterior carrera.
Però el fil conductor de la trama li correspon a una gran Mónica López, actriu capaç d'assumir amb brillantor tots els registres que se li proposen. En aquest muntatge és una psicòloga amb fort accent alemany i que fins i tot canta en aquest idioma. Ella és l'encarregada de desxifrar l'enigma que sacseja el compositor i que el porta a una incerta deriva en la música i l'amor. Naturalment, Vilallonga acabarà fantasejant, com els passa a molts espectadors, amb l'atractiva terapeuta.
Cal destacar també la qualitat de les composicions inèdites de Vilallonga que dominen, combinant per exemple amb alguna peça d'Edith Piaff, el recorregut musical. Entre elles destaquen un esplèndid 'Camino del sur' o la ocurrent 'Maldà state' (Estat propi). "No sóc independentista perque sóc independent ', canta expressant un dels molts pensaments i gestos de complicitat lligats amb l'actualitat que esquitxen aquest recomanable espectacle.