La Mercè és una veïna del barri de Gràcia, catalana fins al moll de l’os. Té quadres de castellers penjats a la cuina, el dibuix d’un tió enganxat a la nevera i les quatre barres als agafadors de cuina amb els quals, cada dijous, prepara una paella per als seus dos fills, el Guifré i la Lia. Ja fa temps que es va separar del seu marit, és fan acèrrima de xef Jordi Cruz, s’ha jubilat i té prou temps per mantenir aquesta tradició culinària setmanal que, amb tot, té una lleugera variació. Els dijous que la paella és de marisc vol dir que hi ha una novetat important a comunicar a la descendència. I en l’àpat d’avui, que és el que nosaltres com a espectadors presenciarem, hi ha fins i tot gambes vermelles de Palamós. La cosa deu ser forta.
Estrenada fa un any al Maldà i recuperada ara a l’Espai Texas, La paella dels dijous és una creació de Silvia Clemente, únic text supervivent de la trilogia catalano-argentina de què formava part juntament amb Sílvia, de Nelson Valente (Sala Flyhard), i Rovira vs. Rodríguez, escrita conjuntament entre Valente i Clemente (Versus Gloria). A partir d’una mateixa situació —que és precisament la que la Mercè vol comunicar als seus fills— els tres textos aborden dos models de família i, per tant, dos sistemes de valors, dues maneres de mirar el món i d’encarar una situació que, malgrat que afortunadament cada cop menys, continua fugint de convencionalismes.
Per bé que els tres textos compartien situació i personatges, cadascun té entitat per funcionar independentment de forma que, ara, en solitari, La paella dels dijous és principalment una comèdia molt i molt amable que reflexiona sobre el model de família amb un mordent lleu i que no sembla pretendre anar massa més enllà de divertir el públic amb l’equivoc que proposa i les situacions, algunes ben hilarants, que provoca. Una comèdia, també, amb un mecanisme que funciona a la perfecció a base de convertir els espectadors en còmplices del secret de la Mercè sense que tampoc acabin de saber ben bé què és el que està passant.
Succeeix que, al veure el marisc i olorar les gambes vermelles, la Lia i el Guifré s’ensumen alguna cosa i arriben a conclusions una mica precipitades. I, clar, a partir d’aquí, la peripècia està servida. Unes espardenyes amb la bandera argentina, una targeta de La Meva Salut amb la contrasenya canviada, les absències de la Mercè a la coral... Tot encara els fills cap a una situació que els posarà contra les cordes i que farà, fins i tot, mobilitzar el pare absent.
Teatralment, el muntatge dirigit per Muguet Franc comença amb una artificiositat que contradiu la quotidianitat que el text vol reflectir. Per sort, l’excessiva impostura i teatralitat dels primers compassos d’aquesta paella es trenca aviat. És quan Jordi Andújar apareix en escena que la cosa agafa la tessitura adequada i el conjunt adquireix una velocitat de creuer que ja no deixarà fins al final i que permet apreciar un gran treball de Lluïsa Castell com a mestressa d’aquesta cuina per la qual Andújar i Nuria Cuyàs es passegen fent gala d’una gran comicitat.
I al final, tot acaba quadrant. Des de l’embolic materno filial fins al muntatge que ens l’ensenya. A mesura que agafa temperatura, La paella dels dijous funciona cada cop millor i fa el que vol fer: proporcionar al respectable una estona de gaudi i riures nostrats amb un calat lleuger d’ampli espectre. I sense que l’arròs es covi.
