Com és ben sabut, si avui és dijous, avui toca paella. Això ho sap molt bé qualsevol persona acostumada a dinar fora de casa i recórrer al menú que ofereixen els restaurants; aquí tenim una tradició que encara resisteix els canvis gastronòmics i socioculturals que sovint arrasen les tradicions més arrelades . Ara bé : això de posar-se a cuinar una paella a mitja setmana i reunir la família en torn a ella, ja no és tan habitual; donades les presses i el poc temps del qual disposem pels àpats a meitat de la jornada laboral, aquestes coses les acostumem a reservar pels dies de festa. Però a casa la Mercè, que ara està ja també retirada i s’ho pot prendre tot amb més calma, el costum s’ha continuat mantenint de forma intocable. Des que es va separar del marit (tot i que per ser exactes, més aviat va ser el marit qui es va separar d’ella) , la Mercè tots els dijous seu a taula al voltant d’una bona paella en companyia dels seus fills, el Guifré i la Lia. I , com els fills saben molt bé , quan aquest marisc que es ven a preus prohibitius ensenya el nas i els tentacles entre l’arròs , això vol dir que avui és festa grossa...o potser, que la mare ha de dir-los quelcom molt important. I donat que el dia en el qual té lloc el dinar familiar cuinat per Cristina Clemente no està marcat en vermell, és evident que ens trobem davant la segona opció.
Com probablement ja sabeu, l’àpat que ens proposa Clemente, forma part d’una trilogia que s’ha anat cuinant alhora entre Barcelona i Buenos Aires. Una trilogia que es complementa amb l’obra “Silvia” escrita i dirigida per Nelson Valente i estrenada a la Sala Flyhard, i amb un tercer lliurament escrit mà a mà per la catalana i l’argenti que porta el títol de “Rovira vs. Rodríguez”, i en el qual venen a reunir-se en un poble d’Andalusia els dos grups familiars i els dos repartiments que les altres dues obres ens havien donat a conèixer per separat. Tal i com han remarcat els seus creadors, cada un dels espectacles que integren la trilogia es poden veure per separat , i tenen una vida pròpia independent. Però no cal ni dir que és la visió de conjunt, la que li acaba de treure-li tot l’entrellat a una història que , malgrat el treball conjunt, Clemente i Valente ens expliquen des d’angles notablement diferents. Ja per començar, perquè ben diferent és també la seva forma d’apropar-se a la família i d’abordar la comèdia, el gènere al qual estan adscrits els tres espectacles. Qui conegui el teatre de Valente , sap molt bé que l’autor d’ “El loco y la camisa” o “Ela gossos” tendeix molt més a mostrar-nos el punts més foscos i desestructurats de la institució familiar i a deixar ben a la vista el rerefons dramàtic i desesperançat de tot plegat, del que acostuma a fer-ho l’autora de “Lapònia” o “Consell familiar” . Així les coses, no és estrany que “Silvia” ( el punt decididament més àlgid del tríptic) et deixi amb un pòsit amarg i s’acabi amb una escena tan brutal, que costa una mica encaixar-la amb la placidesa que vol transmetre l’escena inicial “Rovira vs. Rodríguez”, un bon divertiment un xic descompensat, precisament pel fet que de vegades deixa massa a la vista les costures que presenta la convivència entre els dos estils de comèdia que seuen a taula, tot abusant també un xic de tòpics catalano-argentins potser massa previsibles. En qualsevol cas, una agradable bona comèdia en la qual tornava a fer-se evident l’excel·lent nivell interpretatiu d’aquests dos grups , units finalment al voltant d’aquestes dues mares de família que s’han enamorat d’allò més sobrepassats els seixanta anys , i que no estan disposades a renunciar per a res a aquest amor que li planta cara a les convencions, i a les mentides i les renuncies que han anat assumint al llarg del temps en els seus respectius matrimonis normatius.
Val a dir que si he revelat que el gran secret al voltant del qual s’estructura la trilogia és aquest amor que ves a saber tu com serà vist pels fills d’aquestes dues dones i per d’altres afegits familiars, és perquè ara ja no hi ha ocasió de veure la resta de lliuraments de la trilogia. Però encara estem a temps de provar la paella abans que se’ns passi l’arròs. I de comprovar que també en aquest cas estem davant un ben eixerit divertiment, que , alhora, funciona molt més com a aperitiu lleuger, que com a plat consistent capaç de deixar entreveure entre rialles cap mena de veritable conflicte. Clemente opta per la paella amable i per l’humor que es recolza en l’equivoc , mentre que, per contra, li treu ferro a la gran revelació i als derivats que en puguin sortir d’aquesta. Dirigida amb molta agilitat per Muguet Franc, la trobada funciona de forma ben efectiva gràcies a un trio protagonista encapçalat per l’estupenda Lluísa Castell , i que es complementa amb dos fills escènics, Núria Cuyàs i Jordi Andújar, que saben estar a l’altura de la seva mare i extreure-li tota la gràcia al text , i a l’equivoca situació que aquest provoca. Amb cuiners i comensals d’aquesta mena, costa poc passar-ho bé a la cuina de la Mercè. Encara que , quan l’arròs estigui ja a punt de ser servit, et quedis amb la sensació que els àpats lleugers que tant bé li senten al nostre organisme, poden pecar d’excés de lleugeresa, quan tenen com a funció alimentar una peça teatral tan agradable de veure com una mica mancada d’aquella densitat dramatúrgica que t’esclatava a la cara quan la Silvia es treia la roba a la peça que portava el seu nom, decidida a deixar el passat ben en darrera.
