La partida d'escacs

informació obra



Dramatúrgia:
Anna Maria Ricart
Intèrprets:
Jordi Bosch
Autor:
Lara Díez
Direcció:
Lara Díez
Sinopsi:

En un transatlàntic que viatja d’Europa a Amèrica poc després de la Segona Guerra Mundial coincideixen el campió mundial d’escacs, Mirko Czentovicz, i el senyor B., un noble vienès que fuig dels nazis. Tots dos s’enfrontaran en una partida que no sabem com pot acabar.

Crítica: La partida d'escacs

29/05/2019

Jordi Bosch domina en tot moment una partida un xic mancada de la dramàtica profunditat de Zweig

per Ramon Oliver

“Els moments en què al llarg de la història prevalen el sentit comú i la reconciliació són breus, efímers. Una vegada més s’esvaeix  en la llunyania la quimera eterna d’un món humanitzat”. Aquestes paraules  recollides al dossier de premsa de l’espectacle dirigit per Iván Morales transmeten molt bé l’estat de desolació des del qual Stefan Zweig va escriure els seus dos últims llibres , tots dos publicats pòstumament després del seu suïcidi. Un d’ells, “El món d’ahir. Memòries d’un europeu “, adoptant el format de l’autobiografia per evocar aquella idea d’Europa en la qual tant havia cregut, i que semblava definitivament dissolta mentre les tropes del Tercer Reich marcant el pas de l’oca ressonaven per tot el continent. L’altra, “La partida d’escacs”, prenent la forma d’una novel·la curta narrada pel seu propi alter ego fugitiu. Un alter ego convertit alhora al llarg d’un travessia oceànica carregada també de valor metafòric en testimoni del relat que li fa una persona desconeguda que arrossega un passat tan marcat pel nazisme com el del mateix Zweig.  Una estructura narrativa que, per cert, recorda força la d’un anterior gran èxit literari de Zweig que curiosament també hem vist representat aquesta temporada , “Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona”. I que alhora manté notables punts de contacte amb aquell esplèndid monòleg amb forma de novel·la que és “Carta d’una desconeguda”. No per casualitat, al cap i a la fi els tres llibres giren al voltant d’aquestes obsessions monotemàtiques a les qual fa referència Jordi Bosch des del mateix moment en el qual irromp a la rampa situada al mig de la platea del teatre dissenyada per Marc Salicrú. En el cas de la desconeguda que escriu una llarga carta, el monotema obsessiu és el de l’amor. En el cas d’aquella altra dona la vida de la qual es capgira per complert en només vint-i-quatre hores , el monotema obsessiu del jove desconegut que s’ha trobat a un casino és l’addicció al joc. I en el cas de l’home que comparteix estada al mateix transatlàntic en el qual viatja l’autor de “La partida d’escacs”, l’obsessió , naturalment, no és altra que la dels escacs.

Una obsessió que en té quelcom de tremenda paradoxa perquè abans de convertir-se en tal havia estat aquell reducte de llibertat capaç de mantenir viu el seny. I un cop haver irromput amb la progressiva però irreductible força amb la que saben escolar-se les obsessions, s’ha convertit en  porta oberta a la rauxa íntima :és el que tenen els monotemes quan agafen les regnes del nostre pensament. I aquí , Zweig fa confluir l’espurna d’esperança amb la desesperació . Els escacs li serveixen al narrador que ens explica el seu empresonament a mans de la Gestapo com a espai mental de fugida en el qual pot encara seguir exercint la seva llibertat . Però alhora acaben convertint-se en una altra mena de perillosa presó. I hi ha captivitats de les quals mai pots alliberar-te del tot, encara que aparentment faci temps que hagis escapat d’elles. Tornant a la frase del principi: en el relat de Zweig s’endevina encara la petjada de l’humanista que s’ha educat i ha crescut com a persona creient fermament en la progressió de l’esperit humà. Però resulta també aclaparadora la presència del pessimista conscient que potser tot ha estat un miratge , i no hi ha forma d’aturar  l’etern retorn a l’autodestrucció.

Tot plegat, no convida massa a l’humor. Però per contra Iván Morales i la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart, sí aposten fort per aconseguir que el públic entri en aquest transatlàntic que la Historia ( així, en majúscula ) fa anar a la deriva tot servint-se de l’humor al llarg del primer tram de la travessia . Quelcom d’altra banda  fàcil d’aconseguir, si tenim en compta que qui ens porta de la mà és un gran actor tan dotat per a la comèdia com ara Jordi Bosch. Tot i que, com és ben sabut, Bosch és un actor amb prou talent com per moure’s igual de bé en altres registres, com de fet demostra també més en davant en aquest mateix espectacle quan les seves tonalitats es tornen més fosques i dramàtiques. Si hi ha una cosa del tot inqüestionable en la proposta de Morales ( un Morales que aquí sembla una mica desdibuixat a nivell creatiu per tal de funcionar més aviat en “mode” director solvent   ) , és que aquesta es presenta com un vehicle ideal per a que Bosch ens pugui enxampar un cop més amb el seu art interpretatiu. Però – tornem als “però ...” per a recordar-nos això no calia “alleugerar” tant la càrrega dramàtica del text. Ni  guarnir-la amb certs efectismes visuals i sonors tan aparentment  brillants com una mica innecessaris. Ni fer que Bosch se’ns presenti inicialment amb una exuberant exhibició gestual un xic propera a la imatge que transmet  un bromista mestre de cerimònies d’espectacle de vaixell, i en canvi força allunyada a la que ens  transmet l’alter ego literari de Zweig que deixa entreveure constantment l’amargor que arrossega pels oceans. Certament: al  final de la partida d’escacs  tots haurem gaudit d’un bon espectacle i d’una notable interpretació, i aquest era sens dubte un ben lloable objectiu de la proposta. Però alhora, tinc també la impressió que el sòlid entreteniment no haurà mai arribat a transmetre allò que ens volia transmetre Zweig:  l’abisme de l’obsessió, el vertigen d’un continent a la deriva, l’horror de la tortura que no fa servir altre instrument que la solitud, o l’empatia que es crea entre viatgers conscients que el fracàs els espera a qualsevol port al qual arribin .