Esquer de psiquiatre, origen de perfecció, causa de bogeria o
salvavides puntual, una monomania amaga, com gairebé tot, dues cares
contraposades; dues facetes que el protagonista de La partida d’escacs
viu en primera persona. Detingut per les SS alemanyes, resta en una angoixant situació
d’aïllament indefinit fins que un manual d’escacs li ofereix una sortida
inesperada tot generant-li una afecció involuntària que acaba derivant en una obsessió.
Dues cadires buides encarades que remeten a la partida, tres
imponents llums de sostre i un cortinatge com a teló de fons ens ubiquen, amb
l’ajut d’un elaborat i espectacular joc de llums i so que accentua els
diferents estats d’ànim i emplaçaments on es desenvolupa la història, a
l’interior d’un vaixell rumb a Buenos Aires o a l’habitació de l’hotel on el
protagonista va ser reclòs per la Gestapo.
A bord, hi regna un ambient festiu i despreocupat que ens convida
a viatjar de la mà d’un narrador convertit en un animat mestre de cerimònies; una
llicència tan vàlida com qualsevol altra que no deixa de sobtar el lector de
Zweig, acostumat (o malacostumat) a intuir-lo amb ulls molt menys espurnejants
i alegres. Al seu costat coneixerem alguns dels altres passatgers: el magnat Mc
Connor –còmicament caricaturitzat–, el cambrer portanoves, el campió mundial
d’escacs Mirko Czentovič i el trist i gairebé invisible Senyor B, un
personatge que manté molts punts coincidents amb la figura de l’autor, ja que
ambdós van
haver de passar pel trasbals que suposà la irrupció del nazisme, la pèrdua
d’una vida plena i relativament plàcida i un exili forçós probablement mai no
superat.
Cinc personatges als quals Jordi Bosch dona veu i forma sense cap
altre recurs que el de la seva provada mestria escènica. L’actor es desdobla
successivament i ininterrompuda en els diversos personatges dotant-los de
característiques pròpies i diferenciadores a partir d’efectius i marcats canvis
de registre que van des del to més divertit, expansiu o “clownesc” fins al més introspectiu
i íntimament dramàtic, i esdevé així el suport bàsic del muntatge. Una tasca
lluïda i esgotadora que el públic va reconèixer i premiar amb una llarga ovació
final.
Novel·la d’escacs és un relat tocat de la bellesa
melangiosa i del dolor poetitzat present també en altres relats del mateix
autor, que aquesta proposta acoloreix amb pinzellades que, sense desdibuixar
l’essència del text original, en dilueixen una mica la grisor i li donen una
aparença més amable, d’acord amb la intenció d’Ivan Morales –que en signa la
versió a partir de la dramatúrgia d’Anna Maria Ricard– d’oferir una visió menys
fosca de la que fou la darrera novel·la de l’escriptor austríac, en què els
tocs d’humor afavoreixen –en paraules del mateix director– poder trobar i
establir una «zona de
confort» amb el públic.
