Stefan Zweig és, o hauria de ser, un ganxo. Però ja se sap que segons quines pretensions excessivament intel·lectuals no són sempre les que més interessen el gran públic. Per tant, la companyia de «La partida d'escacs», amb Iván Morales al capdavant, ha buscat un altre ganxo més segur: l'actor Jordi Bosch. I així, l'adaptació d'Anna Maria Ricart en un monòleg de setanta minuts de l'última novel·la de l'autor (publicada pòstumament després del seu suïcidi) intenta aproximar la tesi de «La partida d'escacs» als espectadors de teatre del dia a dia.
I l'objectiu s'aconsegueix. Almenys, pel que fa al públic de la meva funció —¿«monotemàtic», com dirà de seguida l'actor en entrar a la platea camí de l'escenari o «monoactoral»?—, perquè els «bravos» i els aplaudiments dempeus de l'auditori deixaven fins i tot el mateix actor Jordi Bosch, propens més aviat a la discreció i la modèstia, una mica aclaparat.
I no hi ha dubte que la seva feina —la primera literalment en solitari a l'escenari, tot i que ja té actuacions antològiques de monòleg en companyia— està a l'alçada del que demana el profund discurs d'Stefan Zweig, alternant la seva interpretació amb moments de gest, de moviment i fins i tot d'un cert aire subtil d'humor.
Stefan Zweig (Viena, Imperi Austrohongarès,1881 - Petròpolis, Brasil, 1942) ha estat un dels autors més publicats aquí, sobretot a partir de la dèria del malaguanyat Jaume Vallcorba per la seva obra, a Quaderns Crema / Acantilado. «La partida d'escacs» es va publicar el 2001 —el títol original és, en realitat, «Novel·la d'escacs»—, traduïda per Manuel Lobo. En la trama d'aquesta novel·la gairebé testamentària d'Stefan Zweig, es dóna vida al personatge de Mirko Czentoviez, un hipotètic campió del món dels escacs que ja va destacar des de criatura com un geni, que es troba, sense cap altra activitat intel·lectual, en un viatge en vaixell de Nova York a Buenos Aires, amb un contrincant enigmàtic, el senyor B., un noble vienès que fuig del règim nazi. També un altre passatger del vaixell s'acosta als dos contrincants fent de testimoni entre els dos jugadors de la partida.
La novel·la, a anys vista de la reconeguda trajectòria i el tràgic final d'Stefan Zweig, es veu com una metàfora del mateix autor, fugit també dels nazis, prohibides les seves obres, i immers en la incertesa de la barbàrie que podia acabar provocant al cor d'Europa —i que va provocar— la Segona Guerra Mundial.
Esclar, tot això no és fa tan evident en l'adaptació teatral perquè s'entén que forma part del coneixement previ que els espectadors tenen de l'autor de l'obra, i la cosa, que comença presentant un individu obsessionat per una mania única («monomaníac», l'anomena), acaba sent una mena d'al·legoria dels escacs, amb la intriga i l'estratègia que porta implícita i la segona lectura que tant ha aportat a la literatura de tots els gèneres aquest esport passiu, reblat sempre amb la força de l'expressió «escac i mat». En tot moment, esclar, amb el canvi de personatges que en el transcurs del monòleg fa l'actor Jordi Bosch.
¿Com fugir de la bogeria col·lectiva que contamina la bogeria individual? Aquesta és una de les obsessions d'Stefan Zweig que transmet l'actor Jordi Bosch amb un mestratge actoral indiscutible i en una posada en escena menys austera del que habitualment envolta un monòleg, amb una rampa des de mitja platea que puja a l'escenari —que representa el vaixell transatlàntic—, tres grans llums de llàgrimes penjants del sostre, en moviment, i sobretot un remarcable treball d'il·luminació de Marc Salicrú —gairebé un personatge absent del muntatge— que matisa i il·lustra sòlidament cadascuna de les accions i les intervencions de cadascun dels personatges. (...)
