La pell escrita

informació obra



Direcció:
Manel Dueso
Intèrprets:
Míriam Marcet
Dramatúrgia:
Manel Bonany
Coreografia:
Vero Cendoya
Escenografia:
Iris plot
Il·luminació:
Carles Borràs
So:
Bárbara Granados
Vestuari:
Mercè Lucchetti
Producció:
Iris Plot
Companyia:
BeAnotherLab
Autor:
Nuno Rebelo
Sinopsi:

Una dona transgènere ha quedat confinada en un espai al marge de tot, abocada a l’oblit. Lluitadora fins a l’últim instant s’aferra a les sensacions, al record dels moments i les persones que l’han iniciat, l’han ensenyat a riure o estimar, i que, contra tots els obstacles, l’han permès construir-se com la persona que sempre ha somniat ser. Però fins i tot en aquest racó allunyat de tot el seu cos és perseguit pels qui no l’accepten. Els amics dels seu jove amant han vingut decidits a despullar el seu últim secret, “si és o no és una dona”.

Crítica: La pell escrita

15/11/2017

Lúcid retrat de la presó del cos

per Jordi Bordes

Míriam Marcet fa un notable treball. Perquè, ella sola, exposa la seva ambigüitat, tensionada per una història gore, truculenta. Ho fa sense pràcticament cap artifici que l'ajudés a refugiar-se. És, probablement, una sort, perquè demostra una notable capacitat de connectar. L'obra, fa una pila d'anys que va ser escrita i no s'ha resolt fins ara. Potser li ha calgut aquest temps perquè s'assentin bé els pòsits. La temàtica, molt específica coincideix amb un insòlit musical, Limbo, de fa uns anys que van signar Les imputxibles.

Certament, la peça narra un personatge que viu una contradicció sexual, que se sent delsexe diferent al seu cos. Des d¡aquest punt de vista, la decisió per si l'interpretava un home o una dona és una decisió concloent. És molt apropiat que sigui l'ànima la que venci el cos. De fet, s'expressa després que el cos hagi finit, des de la nevera d'un tanatori. Hi ha la intriga del grup que actua sense sensibilitat, sense respecte. Que al final cau en a seva pròpia misèria. I que, fatxendes en el moment àlgid de l'alcohol, sentiran fàstic més tard, probablement. 

L'ànima es remou estimant encara, confiant evitar el mal tràngol. Però aquest codi essencialista evita molt adequadament les escenes més carnals i denigrants. Si l'espai sonor és molt afinat a l'arrencada, al final, acaba excedint-se. Però la nuesa de l'escena (amb unes simples caixes folrades despleguen els records del/la protagonista) i la interpretació continguda mantenen la tensió i l'emoció fins al final. Redimeix davant d'un drama ben fosc.