La plaza del diamante

Teatre

informació obra


Direcció:
Joan Ollé, Jorge-Yamam Serrano
Intèrprets:
Lolita Flores
Autoria:
Jorge-Yamam Serrano
Sinopsi:

"La plaça del Diamant", de Mercè Rodoreda, es desenvolupa durant els anys de la postguerra. Explica la història de Natàlia "La Colometa" una noia que se sent perduda al món. Òrfena de mare, veurà patir i morir als seus éssers estimats, passarà fam i misèria i moltes vegades es veurà incapaç de tirar endavant als seus fills. Lolita Flores interpreta, amb la seva característica força dalt dels escenaris, un monòleg interior, dur, costumista i punyent, ple de simbolismes.

La novel·la és una crònica fidel de la Barcelona de la postguerra i de com va marcar aquest període històric als seus habitants. Mercè Rodoreda és considerada una de les escriptores de llengua catalana més influent de la seva època i la seva obra s'ha comparat a vegades, pel seu estil i la seva capacitat descriptiva, amb la de Virgínia Woolf.

"El que a mi em passava és que no sabia molt bé per què estava al món." La Colometa.

Crítica: La plaza del diamante

12/04/2015

Lloita, Colometa a la vena

per César López Rosell

Asseguda en un banc, immòbil i amb un mocador a les mans, Lolita Flores desgrana el rosari de desgràcies del seu personatge. Ella és la Colometa que li ha entrat per les venes en la versió comprimida en castellà de Joan Ollé de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, la mateixa que en català va estrenar amb tres actrius fa 10 anys a Peralada. 

 Més d’una hora batallant sola al Goya amb aquest monòleg aclaparador deixa gairebé sense alè la filla de Lola Flores i El Pescaílla, nascut a prop de l’escenari de la novel·la. La seva és una actuació pletòrica de força, emoció i proximitat en què la poètica del dolor brilla amb llum pròpia. Res, ni tan sols la música de les paraules expressades en una llengua diferent de la del text original desvirtua el treball d’una artista amb poc bagatge teatral però amb molta experiència a les taules. 

El principal èxit de la seva interpretació, a més de superar el del prejudici de ser la famosa escollida per dinamitzar la taquilla, és el de la contenció de la seva natural visceralitat. Lolita ha fet un gran esforç, amb aquest art innat i intuïtiu dels Flores, per situar-se en els confins psicològics de la Colometa. Amb l’ajuda de l’esplèndida direcció d’Ollé ha aconseguit que els diferents estats d’ànim i etapes de la lluita per la supervivència del seu personatge a la Barcelona de la postguerra acabin commovent al públic.. 

 L’expressivitat de la seva mirada, amb la tristesa del somriure per bandera, i el to de la seva veu són el reflex d’un drama que, sense renunciar a petits flaixos d’humor, traslladen el retrat del paper de la dona en aquella època. Ella se les enginya per superar la fam i la misèria, però acceptant les imposicions del seu marit. Tot això i molt més emergeix en aquest recomanable monòleg. 


Trivial