La porta absent + La cambra perduda

Dansa | Teatre

informació obra



Autor:
Peeping Tom (TBA)
Sinopsi:

Les dues peces que componen aquest díptic escènic van ser creades originalment per l’argentina Gabriela Carrizo i el francès Franck Chartier, ànimes de la companyia belga de dansa-teatre Peeping Tom, amb els intèrprets del Nederlands Dans Theater. Ara, un nou repartiment amb intèrprets de Peeping Tom reinterpreta aquelles creacions, unes coreografies en les quals els personatges evolucionen en espais dels quals no poden escapar i vagaregen per laberints sinistres i misteriosos en què la realitat es confon amb la fantasia, moguts per unes forces naturals i adreçant-se a un destí incert. Passat, present i futur es barregen en aquestes dues peces en les quals les premonicions i un món de records inexactes i canviants són factors destacats. L’atmosfera cinematogràfica tan pròpia de les creacions de la companyia belga les amara totes dues. La primera part, La porta absent, té lloc en una habitació tancada, plena de portes que no s’obren i on un home entre la vida i la mort mira de trobar el seu camí enmig d’un núvol de pensaments. En canvi, a La cambra perduda, ens trobem en el laberint de cabines i passadissos d’un vaixell, un escenari on descobrirem el món interior dels personatges, protagonistes d’unes històries que van més enllà del temps i de l’espai. Suspens, un humor fosc i un univers visual que evoca el realisme màgic s’uneixen en un espectacle singular creat amb un llenguatge interpretatiu, únic i extrem.

L'espectacle s'emetrà en directe a través de la televisió betevé el dia 19 a les 22h.

Crítica: La porta absent + La cambra perduda

21/07/2020

D'aquí, no hi ha qui en pugui sortir!

per Ramon Oliver

De cop, m’acaba de venir al cap una idea boja. De cop, m’ha semblat reconèixer un vincle entre aquella cabina cada vegada  més plena a vesar de gent  amb la qual tant  ens fan riure els Germans Marx d’ “Una nit a l’òpera” , i  aquella altra inquietant  habitació (  d’un blanc impol·lut i  alhora paradoxalment barroc) en la qual l’astronauta Dave de “2001. Una odissea de l’espai”  contempla en qüestió de segons - que també podrien ser  segles  o mil·lennis o fragments d’eternitat -  el cicle de tota una vida. Un cicle en que , segons com t’ho miris, el trànsit de la mort dona de seguida pas  al renaixement del fetus amb quelcom de cos estel·lar, la imatge del qual culmina l’obra mestra de Kubrick . Però també un cicle que, si t’ho mires d’una altra forma,  no fa altra cosa que donar pas a l’etern retorn de l’eterna solitud, dels eterns errors que mai no podran ser reparats, de l’eterna angoixa que de tant patètica com resulta, fins i tot ens pot fer riure tant com la millor escena d’una pel·lícula dels germans Marx. I evidentment –això gairebé no cal ni dir-ho- la blanca habitació de Kubrick es presenta alhora com avantsala d’aquelles no menys claustrofòbiques però si notablement més fosques habitacions que sempre esperes trobar-te al cinema de David Lynch. Habitacions amb les parets sovint cobertes amb cortinatges de vellut intensament granat ,en les quals algun improbable mestre de cerimònies interpreta davant el micro una mena de parodia del que seria un numerat de music hall. Habitacions en les quals sospites ( millor quedar-te amb la sospita que corroborar la certesa) que si aixequessis el vellut, no trobaries cap porta per la qual sortir. Com a molt, et trobaries un d’aquells cartells que sentencien allò de “No exit”. Per cert: “No exit” és també el títol en anglès de l’obra amb la qual Jean-Paul Sartre va sentenciar que l’infern, són els altres; l’obra “ Huis Clos” que a casa nostra coneixem com “A porta tancada”. Com no pensar també en ella, davant una peça de dansa teatre titulada “La porta absent” (“The Missing Door”)? Com no seguir pensant en ella, quan l’escenari de la primera peça s’ha anat transformant davant nostre en la cabina de vaixell en la qual té lloc “La cambra perduda”, en la qual allà on fa un moment semblava haver-hi una porta ara només hi trobés un armari ple de penjadors, i en la qual quan tanques l’armari i el tornes a obrir, et pots trobar dins seu una multitud tan atapeïda com aquella dels Marx que tant ens ha fet riure sempre... però que mirada amb una altra perspectiva també ens podria provocar cert neguit.

Naturalment, l’idea boja no és altra cosa que el producte del fantàstic exercici d’associació lliure al qual ens convida Peeping Tom al llarg de les dues parts d’un Díptic que en realitat manté una unitat indissociable, i que en realitat va néixer en forma de Tríptic. La pandèmia ens ha deixat sense un dels costats dels triangle . I ha obligat també a simplificar una escenografia que , en qualsevol cas, resulta prou sòlidament i fascinantment enigmàtica com per a no trobar a faltar res en ella. La forma com aquesta escenografia amb quelcom de plató cinematogràfic experimenta mitjançant  la col·laboració de tota la companya la  metamorfosi que transforma l’habitació en   cabina, no deixa lloc a cap mena de dubte: podem canviar la decoració , però som al mateix infern. I el fet que mentre es produeix el canvi soni la melodia de “Cry Me a River”, tampoc no en té res de casual.  “Now you say you’re lonely/ You cry the whole night thorough/Well, you can cry me a river, cry me a river/ I cried a river over you...” ens diu la lletra del tema encara que no l’arribem mai a escoltar. I aquesta lletra, sembla guardar una aclaparadora connexió amb la solitud , amb les llàgrimes, amb la melangia , amb el fantasma de relacions trencades i afectes perduts que s’escola al llarg de tots  dos fragments. Una solitud , això sí, molt acompanyada en tot moment: entre el personal de servei, les parelles d’amants apassionats , la figures maternes que semblen plorar l’eterna absència d’un nadó perdut, els caps sense cos que s’enfonsen entre els llençols del llit per demostrar-te que també el matalàs amaga dins seu tot un món, o les tempestes oceàniques que t’omplen de cop l’habitacle de fràgils passatgers , aquí mai te’n pots lliurar ni dels convidats  incòmodes, ni dels records recurrents que potser no voldries que ho fossin. Mentre la companyia exhibeix un i altre cop el seu prodigiós talent coreogràfic, un i altre cop ens assalten també aquelles imatges sense aparent sentit que en realitat tenen massa sentit com per no deixar-nos pertorbats, encara que alhora tinguin capacitat per arrencar-nos de tant en tant un somriure desconcertant.