La rebel·lia possible

Teatre

informació obra


Traducció:
Gemma Roura, Ramon Vila
Direcció:
José Sánchez Orosa
Intèrprets:
Toni González, Blanca Solé, Joan Sureda, Júlia Bonjoch, Xavi Casan, Núria Valls
Escenografia:
Esmeralda Díaz
Vestuari:
Charo Sánchez
Il·luminació:
José Espigares
Ajudantia de direcció:
Jaume Viñas
Autoria:
Wajdi Mouawad
Sinopsi:

Un dia, el nostre home decideix reclamar a una teleoperadora la devolució d'uns cèntims per estar en desacord amb el criteri aplicat en les tarifes. Davant el desinterès de l'empresa per respondre a la seva reclamació, decideix arribar fins al final. Les queixes, denúncies, reclamacions, recursos i apel·lacions li roben temps i diners. La seva dona entén el gest, però no una causa tan insignificant. Tan sols troba consol en una companya de treball que veu en ell un quixot contemporani, pacient i determinat. Ella el presenta a diverses persones com un exemple a seguir i sense voler-ho, es veu obligat a assumir la responsabilitat de liderar les accions reivindicatives d'aquest grup format espontàniament . A partir d'aquí, la seva vida llisca per un pendent de final impredictible.

Crítica: La rebel·lia possible

24/02/2017

Tot per 28 cèntims...

per Andreu Sotorra

Amb un embolcall de falsa comèdia, aquesta obra estrenada a Madrid el 2007, per la companyia Cuarta Pared, sembla fruit de la influència popular arran del moviment d'indignats del 15M i de la posterior rebel·lia —ara cada vegada més silenciosa—, que ha impregnat bona part de la societat. Es tracta, doncs, d'un espectacle en la línia del teatre sociopolític que diu en veu alta allò que sent interiorment molta gent víctima dels abusos de les grans empreses de consum obligatori que, sota el mantell de la liberalització, continuen practicant el monopoli salvatge amb el beneplàcit còmplice dels governants de torn.

Deia que l'obra té un embolcall de falsa comèdia perquè també amaga una dramàtica realitat al voltant de la malaltia juvenil de l'anorèxia que la trama desdramatitza amb un recurs de teatre dins el teatre i amb una estructura que, segons com, es podria dir que està feta d'esquetxos al voltant d'una sèrie de qüestions molt actuals com les reclamacions a una companyia de telefonia, les picabaralles amb una immobiliària o constructura, les exigències davant la saturació de la sanitat pública o l'absurditat de segons quin procés judicial inacabable.

Estrenada a inici de temporada a La Seca Espai Brossa, l'obra s'ha reposat a la Sala Muntaner i diria que la situació a la italiana li va a la contra perquè s'intueix que està plantejada més amb una intenció de proximitat al voltant dels espectadors, ja sigui en un escenari obert a peu pla o a tocar de les grades. Una mostra d'això és que en començar la representació, quan els intèrprets llegeixen algunes de les notícies de la premsa del dia, crec que ells mateixos troben a faltar aquesta proximitat i aquest escalf solidari que els acompanyaria en el desenvolupament de la trama. Tot i així, la companyia se'n surt notablement i l'actor Toni González (llarga trajectòria a Comediants, Tricicle i algunes de les sèries més sonades dels últims temps com «Dinamita») rebla el clau amb energia en algunes de les seves escenes.

Tot comença quan un usuari de telefonia està obsessionat a reclamar la petitesa de 28 cèntims a la seva companyia i fa un llarg periple telefònic per diversos responsables d'atenció al client a qui controla amb nom de fonts, hora de la trucada i número d'expedient, sense resoldre res. A partir d'aquí, el personatge viu un calvari que el porta a discussions amb la parella per la seva obsessió, amb el cap de l'empresa on treballa per les baixes que demana per acudir als judicis i a enrolar-se espontàniament amb un grup solidari que neix i creix per si sol i que capitalitza les reivindicacions quotidianes de la societat, una conclusió que no només porta a pensar en la multitud de plataformes que han crescut en els últims anys de crisi aquí i arreu del món del benestar sinó també en allò que relata una altra obra que és a la cartellera actualment, «Realpolitik», i que la companyia Teatre de l'Enjòlit ha reposat a La Seca Espai Brossa, cosa que confirma una tendència teatral a parlar de qüestions que preocupen de debò el dia a dia de la societat. I ben al contrari del que, en la ficció de l'obra, els intèrprets anuncien, «La rebel·lia possible» no és un «conte» com diuen sinó un reflex de la nova era «donaltrumpiana» que s'escampa com un virus per tot l'univers. (...)