La rebel·lia possible

Teatre

informació obra


Traducció:
Gemma Roura, Ramon Vila
Direcció:
José Sánchez Orosa
Intèrprets:
Toni González, Blanca Solé, Joan Sureda, Júlia Bonjoch, Xavi Casan, Núria Valls
Escenografia:
Esmeralda Díaz
Vestuari:
Charo Sánchez
Il·luminació:
José Espigares
Ajudantia de direcció:
Jaume Viñas
Autoria:
Wajdi Mouawad
Sinopsi:

Un dia, el nostre home decideix reclamar a una teleoperadora la devolució d'uns cèntims per estar en desacord amb el criteri aplicat en les tarifes. Davant el desinterès de l'empresa per respondre a la seva reclamació, decideix arribar fins al final. Les queixes, denúncies, reclamacions, recursos i apel·lacions li roben temps i diners. La seva dona entén el gest, però no una causa tan insignificant. Tan sols troba consol en una companya de treball que veu en ell un quixot contemporani, pacient i determinat. Ella el presenta a diverses persones com un exemple a seguir i sense voler-ho, es veu obligat a assumir la responsabilitat de liderar les accions reivindicatives d'aquest grup format espontàniament . A partir d'aquí, la seva vida llisca per un pendent de final impredictible.

Crítica: La rebel·lia possible

08/09/2016

Una reivindicació passada per la comèdia amb brins d'emoció

per Jordi Bordes

Ser conseqüent és molt còmic en un món acostumat a soportar petits enganys. El sistema s'ha acostumat a petits errors que, amb el temps i la perversitat de les grans marques, s'han convertit en fonts d'ingressos atípics. Què passaria si ningú acceptés una injustícia? Tot arrenca quan un particular reclama 28 cèntims d'una factura telefònica. És una acció que, més que econòmica, es converteix en plantejament vital. Amb el risc que el seu entorn s'esfondri, l'abandoni o que acabi abanderant una sèrie de causes i de maneres d'aconseguir la resposta del que es nega a respondre (com a estratègia per consolidar el guany inicial).

El director José Sánchez Orosa ha traslladat un muntatge que ell mateix va estar representant a La cuarta pared de Madrid amb gran èxit durant molt temps. Hi ha un cert inconformisme. Ganes de l'individu de revoltar-se de les formes establertes, de l'abús de les marques sobre els seus propis consumidors. El que és molt intel·ligent és la clau en què es presenta: amb un aire caricaturitzat, còmic, de traç gros, que revela l'absurditat de tot plegat. I que demostra fins a quin punt és útil per a les empreses confiar en la mandra dels usuaris a reclamar els seus drets. La lletra petita sempre juga a favor de la caixa. Els actors, menys Garcia que és manté íntegre, intocable, realitzen un notable treball de fregolisme interpretatiu, sovint ensenyant les cartes del teatre, les convencions per canviar de personatge. 

La rebel·lia possible, té un altre encert notable. I és que, enmig de la broma desproporcionada de personatges més o menys freaks hi apareix una situació de dolor. La música i la parafernàlia es calla. I el dolor puja a la platea, ben amunt. El que hi ha en perill no són 28 cèntims si no una vida. Com si la injustícia no li importés la diferència de situacions. Cal felicitar el treball actoral en conjunt (l'emoció de Xavier Casan i Júlia Bonjoch és de nota i el desdoblament de la divertida Núria Valls i del hiperactiu Toni González reparteixen molt de joc), ben ordenat, eficaç. Amb la idea clara d'on fer arribar a l'espectador en cada escena. És teatre polític però sense la pesantor del compromís i les grans sentències. És comèdia lleugera amb la sorpresa d'una causa noble. És drama per la por a la pèrdua.