La rebel·lia possible

Teatre

informació obra


Traducció:
Gemma Roura, Ramon Vila
Direcció:
José Sánchez Orosa
Intèrprets:
Toni González, Blanca Solé, Joan Sureda, Júlia Bonjoch, Xavi Casan, Núria Valls
Escenografia:
Esmeralda Díaz
Vestuari:
Charo Sánchez
Il·luminació:
José Espigares
Ajudantia de direcció:
Jaume Viñas
Autoria:
Wajdi Mouawad
Sinopsi:

Un dia, el nostre home decideix reclamar a una teleoperadora la devolució d'uns cèntims per estar en desacord amb el criteri aplicat en les tarifes. Davant el desinterès de l'empresa per respondre a la seva reclamació, decideix arribar fins al final. Les queixes, denúncies, reclamacions, recursos i apel·lacions li roben temps i diners. La seva dona entén el gest, però no una causa tan insignificant. Tan sols troba consol en una companya de treball que veu en ell un quixot contemporani, pacient i determinat. Ella el presenta a diverses persones com un exemple a seguir i sense voler-ho, es veu obligat a assumir la responsabilitat de liderar les accions reivindicatives d'aquest grup format espontàniament . A partir d'aquí, la seva vida llisca per un pendent de final impredictible.

Crítica: La rebel·lia possible

05/10/2016

Tots som -o hauriem de ser- Garcia!

per Teresa Bruna

Javier G Yagüe, autor de La rebel·lia possible, ens explica en un escrit que la història parteix d'un fet real. Una persona va guanyar un judici a una gran operadora internacional i la va obligar a pagar centenars de milions de pessetes. No l'he localitzat, era el temps de les pessetes! Si que he trobat que aquest mateix any, diverses operadores han hagut de pagar 33,7 milions i ara en euros, per escapolir-se d'uns impostos. No són els únics. I com si no en tinguéssim prou, no paren de trucar-nos i d'intentar vendre, i vendre, i vendre... Tenim els bancs, que cobren petites coses que els proporcionen milions i encara et volen vendre productes. Hi ha els que tenen màquines que et curen de moltes coses i et volen fer proves perquè "aquesta setmana som al barri". O rebem trucades de misteriosos números sense saber per què, però no deu ser res de bo. I, mentrestant, hi ha desallotjaments, o cauen cases, o hi ha cues que no s'acaben mai per a una operació...  Ho deixo aquí perquè no acabaria mai i això ha de ser una crítica però a una obra de teatre, no als manguis.

Precisament per això m'ha agradat tant La rebel·lia possible. L'espectacle es recolza en aquest Garcia anònim, però real, que va batallar fins al final per aconseguir que una telefònica li tornés 28 cèntims, insignificants per a ell, però... us imagineu quant pot arribar a pujar si ho multipliquem per tots els socis o clients de la companyia? Ell mateix pregunta a l'aire on és el límit i ens anima a trencar-lo! Luis Garcia Araus i Javier G. Yagüe ens ho han volgut explicar ja des del títol: Si, és possible. Perquè encara que passin desapercebuts,  són abusos. I si els deixem passar, en venen més. 

Ens ho expliquen en clau d'humor, però no exempts del drama, perquè en Garcia ha de lluitar contra tot i tots, i perd molts llençols pel camí, per exemple, la paciència de la dona i la feina. Però ell endavant. I com que els abusos venen d'arreu, els autors han sabut barrejar quatre històries que s'entrecreuen i que plantegen abusos diferents.  Però en Garcia també troba gent que l'entén, s'entusiasma i vol participar en la seva lluita. Cal saber que l'espectacle es va estrenar el 2007, abans del 15 M. Una premonició?

Aquesta és la història que no només m'ha agradat a mi. En la seva etapa a Madrid (la del 2007) va obtenir dos premis i tres nominacions. El director de la versió catalana, José Sánchez Arosa, n'era un dels intèrprets. Desconec el muntatge, que va dirigir el mateix G. Yagüe, però el de Barcelona, en cartell a La Seca, és un glop d'aire fresc. Comença ja trencant la quarta paret, amb els actors asseguts per la sala llegint-nos les notícies del dia. Tal com van les notícies, cada dia deu ser diferent! Aquí ja es guanyen la nostra complicitat. I mentre avança l'acció, assistim a una exhibició de fregolisme delirant. Els intèrprets, Toni González, Blanca Solé, Júlia Bonjoch, Xavi Casan i Núria Valls, van canviant de personatge (excepte en 'Garcia', en Joan Sureda) sense que ens adonem, sense teló, en un espai obert com és la Sala Joan Brossa de La Seca. Tampoc ens adonem de com canvia l'escenografia, però canvia i és efectiu. Hi ha una entrega absoluta per part de tots els intèrprets, però he de destacar l'inacabable canvi de registre d'una poc coneguda Núria Valls i l'impagable capellà que fa el Xavi Casan. I en Sureda, i la Blanca, i la Júlia, i el divertidíssimToni González... Gràcies, companys!