«M'observo al mirall, però no hi veig res que em faci témer, cap esperit negre». La cita és de Katrin Himmler, neboda néta de qui va ser cap de les SS i la Gestapo, i que va haver de fer el que fan els protagonistes d'aquesta obra: plantejar-se si hi ha coses que es porten a la sang o si la manera com ens comportem depèn simplement de nosaltres mateixos i de les circumstàncies que ens ha tocat viure.
Daniela Feixas ens en parla en un muntatge que va ser finalista en l'última convocatòria del Premi Quim Masó. El protagonitza l'Àngela, una noia que viu atrapada en la història familiar i que pensa que el seu comportament i el dels descendents que pugui tenir estarà determinat per la seva herència genètica. L'extinció és, per a ella, l'única alternativa. Però el seu germà, l'Emili, vol viure com a individu i fugir del passat familiar.
Quant pesen els gens? Ens respon una actriu que ja havia passat pel Grec, però que ara debuta al festival com a autora.
Un intens drama amb una inquietant pregunta en el aire : ¿la maldat és genètica, la crueltat o l´amoralitat es porta als gens?. La dramaturga i actriu Daniela Freixas construeix un intens text dramàtic d´indubtable força. Un escenari claustrofòbic i una magnífica interpretació coral amb quatre actors de reconegut talent com són Anna Güell, Josep Julien, Clara de Ramón i la mateixa Daniela Freixas, molt ben dirigits per Lurdes Barba.
En motiu del 18è aniversari de la jove i brillant estudiant de biologia l´Emma, que viu amb l´avia (Anna Guell, aquesta gran actriu que sempre t´atrapa), els visita l´Emil, el fill, tiet de l´Emma i que li ha fet de pare durant l´infància. L´Emil (bon treball de Josep Julien), és una persona frustrada, apàtica i negativa, que s´ha anat progressivament amargant, pressionat per la realitat familiar (la seva germana Àngela, inquietant Daniela Freixas, mare de l´Emma, és a un sanatori mental presonera dels seus fantasmes) i pel fosc passat que envaeix la família (l´avi, ja mort, i la mateixa mare van estar treballant a una clínica de l´Alemania nazi on es van practicar eutanàsies massives). De tot això, la jove Emma (un nou excel.lent treball de la jove Clara de Ramón), una llum dins la foscor de l´ambit familiar, n´és, o en vol ser, totalment inconscient apassionada com està amb el seu premiat treball en defensa de les tortugues autòctones que viuen en perill d´extinció. L´abandó capritxós, com va ser la seva adquisició, de tortugues californianes, per part de persones irresponsables, fa que aquest animal de fàcil reproducció i depredador per naturalesa representi un seriós perill per les tortugues del país.
El paralel.lisme entre les tortugues am la comprovada llei darwiniana de la supervivència del més fort i del que millor s´adapta genèticament a l´entorn, juga amb la presencia de l´animal humà, l´unic capaç de capgirar les lleis naturals, per bé o per mal.
Lurdes Barba, que ha estat i és també una notable actriu, dirigeix amb encert, intensitat i contenció aquest drama, dins d´una encertada escenografia fosca i minimalista de Roger Orra i un també encertat envolvent espai sonor, quan cal, de Jordi Collet.
Una hora, l´espectacle és de curta durada, intensa, que et manté tens al seient, expectant, presoner d´una trama que manté el ritme d´un thriller, amb un final obert en forma d´inquietant pregunta. Una bona vetllada teatral, més que recomanable pels qui no tenen por d´endinsar-se dins d´un text dramàtic amb continguts que són plenament actuals i amb uns personatges en els que en més o menys mesura ens podem sentir en part identificats. Atenció a l´idea obsessiva d´invasió del barri per part de la gent de fora que manifesta repetidament la mare, “res ja és el que era per culpa d´ells”. El negativisme constant del fill, sense cap alternativa, justificant el seu fracàs. La voluntat de sobreviure dins d´un ambiant fosc i hostil de la jove….
Aquest text i muntatge va ser finalista de l´última convocatòria del prestigiós
Premi Quim Masó.
ferranbaile@gmail.com