Són més de les deu del matí i la Mar (de nom artístic Mürfila), una de les actrius de ¿La vida es sueño? no s’ha presentat a l’assaig. Potser se la podria trobar fent ús de les xarxes socials que no dormen mai i que ens tenen controlats en tot moment. Potser se li podria enviar un Whatsapp o bé consultar el seu Facebook, el Twitter o el seu compte d’Instagram… Perquè possiblement mitjançant les xarxes podríem saber alguna cosa d’ella. Però, serà veritat el que esbrinem? O potser tot seran conjectures, hipòtesis o rumors?
A partir d’aquest plantejament, la companyia Les Llibertàries analitza amb humor però fent-se preguntes i cercant respostes, un concepte que ha pres forma en els nostres dies i que abans coneixíem amb noms diversos: ahir era manipulació o demagògia, avui és postveritat… L’espectacle es pregunta quina és la nostra responsabilitat individual en la creació d’aquest monstre i fins a quin punt tenim evidències que demostrin que aquelles coses que ens expliquen o que veiem a les xarxes, i que després contribuïm a difondre, són realment veritat. O si potser és que això ja no ens importa perquè vivim en una bombolla, en un somni i, ja se sap que els somnis només són això: somnis.
És la nova creació escènica d’una companyia que es va donar a conèixer amb el muntatge Llibert i que parla en els seus espectacles d’assumptes que ens afecten directament, aquells afers particulars que acaben essent un reflex del que és universal. Un humor singular i un llenguatge escènic, verbal i visual rabiosament actual són algunes de les característiques dels espectacles de Les Llibertàries.
Sobre un tema, tan actual, tan de moda, tan retuitejat com la 'postveritat, la companyia
Les Llibertàries es va plantejar construir el seu segon muntatge
(després de l'aplaudit i premiat Llibert) fa més d'un any i mig. I d'aquí a La vida es sueño,
encara que pugui semblar absurd, només hi havia un pas: “De seguida
se'ns va aparèixer el Segismundo, a la seva torre, reclòs, enganyat,
vivint la seva realitat, la que li van ensenyar”, explica Brió,
protagonista, amb Tàtels Pérez i el tècnic-actor Enric Alarcón, i
coautora de l'obra amb Norbert Martínez, que també la dirigeix. “El
Segismundo viu en una bombolla”, segueix dient l'actriu. Una bombolla
similar a la que crea al voltant nostre aquesta postveritat.
Les dues protagonistes i l'actor-tècnic -quina sorpresa!- despleguen sobre l'escenari els recursos més variats: es desdoblen en diferents personatges que es creuen, apareixen i desapareixen, n'imiten d'altres... sense arribar a confondre en cap moment l'espectador.
Es combinen realitats de la manera més absurda i genial, fins al punt de veure el miserable i infeliç Segismundo al·lucinar en contemplar una aparició que li explica qui és Basilio, el seu pare, rei de Polònia i, alhora, ídol de masses, un Trump qualsevol, per exemple, en un món actual. L'aparició, un dels moments estel·lars de l'obra, no és més que un youtuber taxista, carregat de seguidors, de likes i d'interessos descarats.