La visita inesperada

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Manel Solàs, Lluís Altes, Muntsa Tur, Gerard Clavell, Carme Capdet, Àngel Amazares, Bernat Muñoz
Autoria:
Agatha Christie, Martin Mc Donagh
Traducció:
Tamar Aguilar, Pau Gener
Adaptació:
Tamar Aguilar
Direcció:
Pau Guix
Ajudantia de direcció:
Enric Cervera
Escenografia:
Pablo Paz
Il·luminació:
Xavier Costas
Producció:
Teatre del Raval
Sinopsi:

Una nit de tempesta, en Michael Starkwedder es perd per una carretera de Gal.les i apareix, de sobte, a la casa dels Warwick. Entra per a demanar ajuda, però hi descobreix una escena esgarrifosa: un home mort d’un tret, encara assegut en una cadira de rodes, i al seu costat una dona empunyant un revòlver. L’assassina, esposa del difunt, confessa. No obstant, alguna cosa inquieta en Michael, i és que els fets semblen evidents… massa evidents. En lloc de trucar a la policia, comença a investigar pel seu compte, en una casa on tots són sospitosos. I és que tots tenien motius per assassinar el senyor de la casa, un home cruel i despietat.

Una visita inesperada (The Unexpected Guest) és una obra de teatre de 1958 escrita per Agatha Christie.Una de les peces teatrals més cèlebres de l’escriptora que manté en suspens  l’espectador fins a l’últim segon, amb una trama magistralment teixida. Va ser representada per primera vegada al Duchess Theatre de Londres, el dia 12 d’agost del mateix any.

Crítica: La visita inesperada

29/03/2018

Agatha Christie, tal com raja, al saló dels Warwick

per Josep Maria Viaplana

Des de fa temps dic -a qui em vulgui escoltar- que una de les claus de la viabilitat de les sales de Barcelona (fem-ho extensiu a qualsevol ciutat prou gran) pot passar en un futur per la especialització. Els clàssics, els grans o petits musicals, el microteatre, les noves dramatúrgies -de vegades d'un autor concret-, els clubs de comèdia, les obres amb mediàtics/ques vingudes de la capital del regne, fins i tot les coses més 'rares' -que de vegades són fantàstiques i ens obren noves perspectives- i un llarg etcètera, segur que ens suggereixen noms de sales barcelonines.

El teatre del Raval de la capital d'un principat (modèstia abans de tot), porta temps incidint, al menys en una part substantiva de la seva programació, en el gènere negre, policial, i especialment manllevat d'obres que són més conegudes per les seves versions cinematogràfiques. La Vampira del Raval, la història de superació del Miracle d'Anne Sullivan o el Testimoni de càrrec en són bons exemples. Hi ha un públic, entre barcelonins i transeünts culturals, prou gran per a aquest gènere, que al igual que molts musicals, no prové d'aquest 7% (va de debò, ho diuen els analistes) de la població que militen comprant entrades a diversos teatres, i que acaben sent els mateixos en moltes de les obres. I per això mateix té un gran valor que el gènera policíac (o els musicals) atreguin als teatres a persones que difícilment se sentirien atretes per altres propostes. Més o menys com deu passar amb la literatura.

Estrenada el 18 de setembre, i després de vàries pròrrogues, que de moment finalitzen a finals d'abril, segueix els passos d'èxit de públic de les predecessores esmentades. Vaig assistir a l'estrena, i com en molts casos, encara faltava polir i retallar aquí i allà, doncs durava més de 2 hores i mitja. En la meva darrera visita (esperada) al Raval la cosa havia millorat. Com si no s'explica que la platea estigués plena a vessar?

De tota manera, en contrast amb la brillantor argumental del Testimoni de Càrrec, deguda bàsicament al geni de l'adaptació cinematogràfica de Billy 'William' Wilder -i un incommensurable Charles Laughton, molt ben acompanyat-, que va fer d'un relat mediocre (ho puc testimoniar, amb la decepció que em va provocar llegir-lo fa anys, amb el record viu de la pel·lícula), aquesta és una típica i tòpica trama detectivesca on es comença amb un cadàver i s'acaba descobrint -per fi- qui va ser l'assassí, i entre mig fent que tots i cadascun dels qui s'hi relacionen (excepció feta dels dos policies) semblin més que probables autors materials. Si en l'estrena el final semblava de telefilm amb una reunió de tots plegats a veure a qui acabaria incriminant el comissari, ara tot és molt més àgil i original, especialment a partir del moment en què, presentats tots els personatges i la seva relació amb el finat (una hora i escaig), tenim un petit intermedi que només serveix perquè tots els espectadors especulin sobre qui creuen que és l'assassí. Intel·ligent jugada que els implica en el tram final de les investigacions, que van pujant de ritme fins al clímax final, breu, concís, impactant, i que per això mateix arrenca forts aplaudiments entre els assistents.

I tot i que la primera part té més ritme que en l'estrena, i com diríem en castellà, si volem fer una versió fidedigne de la peça teatral, amb aquests 'mimbres' tampoc podia sortir un millor cistell. Ara bé, la intriga funciona i el teatre de saló resultant no sembla importar gens ni mica a un públic que sap al que va quan va a veure aquesta obra, i que s'haurà d'esprémer el cervell per poder dir després 'jo ja ho sabia' i de pas optar a un premi de la sala.

A destacar, al meu parer, la feina actoral dels dos personatges més estrafets, des del punt de vista de la construcció, com són el jove discapacitat emocional Jan Warwick, interpretat per Gerard Clavell, a qui de seguida creiem capaç de qualsevol cosa per la seva curtedat, i el criat Henry Angell, encarnat per Ángel Amazares, desproveït de qualsevol escrúpol per tal d'assegurar-se un benestar futur. Ambdós compten amb una especial atenció del públic, per la seva intensitat i singularitat.

Dit això, aplaudeixo força que una sala de Barcelona s'especialitzi (i més amb el palès reconeixement del públic) en el gènere, i aporti tant de públic a nostre teatre