La zanja

informació obra



Intèrprets:
Diego Lorca, Pako Merino
Direcció:
Pako Merino, Ramon Madaula
Autor:
Pako Merino, Ramon Madaula
Sinopsi:

Crítica: La zanja

30/03/2019

Escopir sang

per Toni Polo

Titzina torna als escenaris de Catalunya fidel als seus principis: teatre de text i de denúncia, desdoblament dels actors en diversos personatges, documentació seriosa sobre el tema, credibilitat a l’hora de la representació... Aquesta cinquena peça de la companyia de Cerdanyola recupera un succés ocorregut l’any 2000 en un petit poble dels Andes per destapar tota una trama de corrupció moral, d’abús de poder, d’enganyifa i d’avarícia i prepotència: el que va passar va ser que un camió d’una empresa minera va vessar accidentalment mercuri líquid en un petit poble. L’empresa (una empresa europea, esclar) va oferir diners a la població per recollir el mercuri escampat, sense saber els efectes que allò provocaria en la seva salut. Pako Merino i Diego Lorca tracen un paral·lelisme amb la colonització de la zona: Pizarro va enganyar Atahualpa, l’emperador inca, per obtenir tot l’or de la zona.

El diàleg principal entre un empresari que arriba al nou món amb ordres molt concretes i l’alcalde del poble no deixa de ser la trobada de dos mons, tal com va passar al segle XVI. Per això la comparativa (odiosa) entre els dos personatges actuals (l’empresari miner i el representant del poble) i històrics, Pizarro i Atahualpa. La innocència contra la prepotència. Ha canviat gaire el panorama en cinc segles? Les mentides que va dir el conqueridor al seu presoner inca per quedar-se amb l’or de l’imperi venen a ser les mateixes que les de l’empresari per quedar-se amb el mercuri. Humanitzat amb constants trucades telefòniques (complicades: les línies, ja se sap, la cobertura...) als seu fills i disfressades les seves raons amb discursos llaminers i inapel·lables (el benestar, la riquesa, la millora de vida, el progrés...), l’empresari topa amb aquest home, presumptament ignorant, poca cosa, insubstancial, però amb una amplitud de mires que desarma la clarividència de qualsevol discurs que pot portar aprés el seu visitant. “¿Ese dinero hará que dejemos de escupir sangre?”, li preguntarà l’alcalde.

Els dos actors donen vida a diversos personatges amb canvis mínims de vestuari, de gest o de mirada. Veurem desfilar les dones del poble, l’alcalde, una mena de sindicalista incorruptible, l’empresari amb les seves converses amb els patrons, i amb la família, els primers conqueridors i els primers estafats, segles enrere... Tot té un sentit, tot està estudiat, res no és gratuït.Tot, verbalment i físicament, no deixen de ser escopinades de sang.

La batalla dialèctica entre l’alcalde i l’empresari destil·la moments de gran hipocresia, de vergonya aliena, de cobdícia, d’arrogància... I moments de dignitat per sobre de totes les coses. El contrast es total i cada protagonista anirà modelant les seves idees, reforçant-les o descobrint-les deixant a l’aire una qüestió de fons que denúncia una injustícia flagrant convenientment "justificada" pel discurs imperant, sovint emparat en l’etern bucle infantil del “però tu més”, tal com s’està veient actualment als mitjans de comunicació.


Trivial