Parlen de l'imperi Inca, parlen del conqueridor/genocida Francisco Pizarro, parlen d'Atahualpa, l'últim sobirà inca. Parlen del segle XVI i de la conquesta sagnant de l'imperi espanyol de l'època que encara avui es vol fer creure, amb aires de fals patriotisme, que va fornir d'una llengua i una cultura els indígenes, com si aquests no en tinguessin cap.
Però el duo de Titzina, companyia formada pels dos protagonistes d'aquest muntatge que van començar a fer projectes des que fa prop de vint anys es van conèixer a l'Escola Jacques Lecoq de París, també parlen d'avui mateix, de la població de Choropampa, a la província de Chota, al nord del Perú, on l'any 2000 un camió de transport va abocar accidentalment a la carretera que traspassava el municipi mercuri líquid d'unes mines amb greus conseqüències per a la població.
I, finalment, parlen de l'or i de fins on és capaç d'arribar la humanitat per fer passar per davant l'egoisme i el poder de la riquesa contra la supervivència de la natura en nom del progrés.
Vist així, els espectadors que no hagin vist encara el muntatge poden pensar que es tracta d'una conferència d'una oenagé que reivindica un món millor. Però no, esclar. O no exactament això. Es tracta de teatre. I per tant hi ha realisme i fantasia. Denúncia i reflexió. Ironia i humor.
I tot això, gràcies a un treball escènic de dos intèrprets que dominen amb solidesa i brillantor la paraula, el gest i fins i tot l'art del clown en un espectacle que fusiona en un plis, plas, parelles diferents de personatges: l'enviat d'una empresa per explotar l'or, l'alcalde del poble que s'hi oposa, el parell de camperols... fins arribar a l'escena clau de tot el muntatge, la del personatge que busca el seu cap, en una al·lusió subtil al mite andí d'Inkarri, que els aborígens saben des de petits que va ser decapitat pels espanyols i que aquests van enterrar el seu cap. Per això, la superstició i una bona part de venjança esperançada en el futur fan que creguin també, des de fa centenars d'anys, que les parts del cos d'Inkarri s'acabaran ajuntant i crearan el nou imperi Inca.
Només hi faltaria, enmig d'una banda sonora i una il·luminació que acoloreixen l'espectacle, que els dos multipersonatges de «La zanja» entonessin a cor una melodia de flauta de Pan, anomenada per aquí «bufacanyes», un instrument universal des de temps antics que ara ja s'ha fet inseparable del folklore dels Andes. (...)
