“Déu meu, quin avorriment! La meva vida era molt millor quan estava soltera. Malgrat que érem pobres, jo ,almenys, tenia llibertat”. Aquestes són gairebé les primeres paraules que deixa anar la Katerina Ismailov , tot just s’aixeca el teló i comença a sonar la portentosa partitura que Dmitri Xostakóvitx va crear a l’hora de transformar en òpera la seva història. Una història que havia nascut el 1865 amb forma de novel·la : el seu autor , Nikolai Leskov, l’havia escrit inspirant-se alhora en fets reals. I una història que, si practiqueu la cinefília, us pot resultar també familiar, perquè el 2016 va donar lloc a una notable pel·lícula que es prenia moltes llibertats amb l’original, i que va convertir en estrella l’actriu Florence Pugh. Però tornem a Xostakóvix . Val a dir que el gran compositor potser no s’hagués animat mai a omplir el pentagrama i co-escriure el llibret d’aquesta obra mestra, si hagués sospitat els disgustos que li anava a provocar .I això que tot havia començat de la millor manera imaginable: l’estrena de l’òpera fa ara noranta anys havia estat rebuda amb èxit aclaparador. I el mateix va passar amb totes les representacions posteriors de l’obra. Això fins que , dos anys després d’aquella primera nit triomfal , el camarada Stalin va tenir la mala idea de voler assistir a una funció . I a partir d’aquí , les coses es van torçar tant , que van acabar originant la prohibició de l’obra. Al Secretari General del Partit Comunista de la Unió Soviètica ( i responsable directe de la deportació, martiri i/o mort de milions de ciutadans soviètics ,al llarg de les més de tres dècades durant les quals va exercir el poder absolut ) no li va agradar gens el que havia escoltat ( el diari oficial del Partit, el Pravda, fent-se eco de la seva ira, va parlar de “grotescos sorolls musicals”) i encara menys el que havia vist a l’escenari. Decididament, ni la Katerina responia al model del que tenia que ser una valenta i lluitadora dona soviètica com el Partit mana, ni tampoc ho feien la resta de depravats personatges que l’acompanyaven a l’escenari.
Tinc que dir que, malgrat que el seu currículum criminal portés a buscar-li paral·lelismes amb la cèlebre Lady escocesa de Shakespeare, a mi la Katerina em fa pensar també força en aquella altra “Madame Bovary” imaginada per Flaubert. Certament, la pobrissona Emma Bovary és una romàntica incurable incapaç de matar una mosca, encara que sigui capaç d’acabar matant-se ella mateixa de la forma més terrible imaginable, amb un enverinament que la porta a patir la més dolorosa de les agonies: la que pateix el sogre de la Katerina quan la nora decideix adobar amb matarrates uns deliciosos bolets no és res, comparada amb la de la senyora Bovary. Però l’Emma (casada amb un trist metge de províncies incapaç de satisfer ni els seus desitjos romàntics i sensuals ni les seves ambicions econòmiques) i la Katerina (casada amb un trist comerciant de províncies amb la libido sota mínims i controlada per un sogre intractable ) comparteixen un munt de neguitoses mancances. Totes dues s’ofeguen , en aquest provincià món trist i petit en el qual els hi ha tocat viure. Totes dues anhelen algú altre capaç de satisfer els seus desitjos i la seva carnalitat. Totes dues estan marcades pel restringit lloc que la societat que les envolta destina a les dones. I totes dues tenen present que l’avorriment és el pitjor enemic al qual s’enfronta la seva existència, perquè l’avorriment acaba matant per igual desitjos , esperances i anhels , i convertint la vida en una mena de condemna a cadena perpetua : no cal que t’enviïn a un racó perdut de Sibèria (d’això, Stalin en sabia també tant com els mateixos tsars) per sentir aquesta mena d’empresonament.
Posats a buscar-les altres punts de contacte a aquestes dues dones, val a dir que totes dues gaudeixen d’un gloriós moment d’alliberació sexual fet art aclaparador. En el memorable cas literari de l’Emma, el moment es produeix dins d’un recorregut en cotxe de cavalls. I en el no menys memorable però si força més explícit cas operístic, el moment es produeix en el lloc en el qual aquestes coses passen més habitualment: al mateix llit que a l’escena inicial està tapat amb avorrits llençols, i que ara es destapa per complert per tal que la Katerina i en Serguei deixin anar la seva fogositat sense embuts, i protagonitzen un dels més gràfics orgasmes ( o potser, el més gràfic de tots?) mai inclosos en una partitura musical. I cal afegir, anant ja cap el poderós muntatge de l’obra que Àlex Ollé acaba d’estrenar al Liceu, que un cop el pentagrama es descarrega i resta exhaust després de tanta efusió sexual, la cosa no acaba aquí. Ollé sap que tant el llit de l’avorriment en el qual no hi cap la passió com el llit amb els llençols desfets per la passió, són el motor de tot el que passa a l’escenari. És per això mateix, que els llits dissenyats per Alfons Flores ( l’inicial llit solitari de la Katerina s’acaba més tard reproduint , i donant lloc a un grapat de llits flotants) prenen un contundent protagonisme. I també per això, Ollé decideix que encara que l’escena hagi sortit de l’habitació on té lloc aquest primer orgasme, els amants segueixin lliurant-se a la vista de tots a un erotisme que anticipa nous orgasmes, mentre l’acció que esdevindrà tragèdia es desenvolupa a d’altres llocs de la llar de la Katerina. Llits a banda, l’altra gran protagonisme escènic del muntatge resideix en la presència constant de l’aigua . Un aigua que ho anega tot i tota l’estona, multiplicant així l’efecte aquàtic que Ollé ja havia explorat anteriorment a “Pelléas et Melisande”. Aquella òpera de Debussy no pot semblar més diferent que aquesta altra de Xostakóvitx. Però , al cap i a la fi, en totes dues la passió acaba desfent la convenció. I a totes dues, l’aigua hi juga un paper fonamental i metafòric. Pel que fa a Lady Katerine Macbeth, a l’inici ja s’avança el poder destructiu que pot tenir l’aigua desbocada. I a l’escena final, l’aigua acaba determinant el sentit letal de la tragèdia. Però és que, alhora, l’aigua que ofega es converteix també en una bona imatge de l’ofec vital que porta Katerina a fer tot el que acaba fent, amb l’ajut d’aquest model de virilitat arrogant i irresistiblement seductor representat per Serguei , també ell un ésser tòxic condemnat a acabar ofegat per la seva mateixa toxicitat.
Ajudats també per l’empenta amb la qual Josep Pons explora tot el potencial de la partitura sense ofegar mai les poderoses veus que té a l’escenari , aquests personatges es mullen per complert ( i mai millor dit, donades les circumstàncies) per tal d’explorar alhora per la seva banda tots els racons foscos del seu comportament. I cal dir en aquest sentit que Ollé signa una direcció actoral d’una intensitat més que notable, visible en cadascun dels membres del repartiment, però especialment aclaparadora en el cas de la parella protagonista: un protagonisme que la nit de l’estrena va recaure en Pavel Cemoch (excel·lent a nivell vocal i esplèndid a nivell interpretatiu) i Sara Jakubiak ( extraordinària, la seva forma de ficar-se per complert sota la pell d’un paper que interpretava per primera vegada com si portes molt de temps fent-se seus tots els seus dimonis caractereològics i tots els seus immensos reptes interpretatius) . Ells són al centre d’una tragèdia musical esplèndidament il·luminada per Urs Schönebaum, responsable d’aconseguir que aquesta aigua (sembla ser que no del tot visible des de segons quines butaques), sí reflecteixi sempre la seva visibilitat al sostre de l’escenari i del teatre, i damunt els gran panels mòbils que obren i tanquen de forma constant la foscor que envolta la Katerina , les seves víctimes, els seus botxins, i tota la trista comunitat ofegada per la misèria a la qual pertany. Cal aplaudir la decisió d’haver inaugurat temporada amb un títol imprescindible i fascinant, un cim de l’òpera del segle XX ben poc representat a casa nostra. I que aquest retorn de l’altra Lady Macbeth hagi tingut lloc mitjançant un d’aquells muntatge que sí saben extreure-li al fet operístic tota la seva força teatral, carregada en aquest cas de brutalitat criminal, brutal repressió, i brutalment explosiva sexualitat.
