L'amant

informació obra



Intèrprets:
Pep Planas, Javier López
Traducció:
Jordi Malé Pegueroles
Direcció:
Guido Torlonia, Pau Miró
Ajudant de direcció:
Jordi Malé Pegueroles
Il·luminació:
Alberto Rodríguez
Escenografia:
Ricard Prat i Coll
Vestuari:
Ricard Prat i Coll
Autor:
Pau Miró
Sinopsi:

Un matrimoni amb una relació estable des de fa anys, basada en l’honestedat i l’amor, arrosseguen amb el temps una quotidianitat plena d’hàbits rutinaris. Troben en l’acceptació mútua dels seus amants una reafirmació de la seva relació. La sortida, una escapada cap a un món més enllà del real, emparat en la fantasia i el desig, on la infidelitat no els sembla un engany sinó una formula per sostenir l’amor i la passió.

Però el joc sexual els endinsa en unes dinàmiques que obliguen a les antigues identitats a plantejar-se nous reptes en l’art de la seducció.

Crítica: L'amant

11/05/2016

El brillant text de Pinter segueix donant molt de joc, malgrat les mancances i excessos d'aquest muntatge

per Ramon Oliver

Que un marit, abans d’anar-se’n cap a la seva feina (una feina s’intueix que més o menys avorrida  com a executiu més o menys alt) li pregunti a la seva dona a quina hora pensa venir avui el seu amant i com pensen passar tots dos  la tarda, constitueix sens dubte quelcom  ben insòlit. I potser també, ben civilitzat. I ben extravagant. I l’extravagància , cal no oblidar-ho mai, constitueix alhora un tret  molt britànic. Un tret molt característic de la forma de ser dels habitants de l’illa , sempre a cavall entre les bones formes que imposa la tradició, la flegma tenyida sovint d’un toc d’ironia , i la sortida arrauxada que sembla- per contra- qüestionar els hàbits més conservadors, sense plantejar-se alhora prescindir d’ells.

Harold Pinter – això, tampoc cal oblidar-ho mai- no era solsament un autor nascut a Anglaterra: era també un autor que no es va cansar mai de reivindicar el caràcter profundament “british” del seu teatre. Com no es va cansar tampoc mai de reconèixer l’enorme influència que havien exercit en el seu teatre tan trencador aquells grans autors representatius de la millor tradició del teatre britànic diguem-ne que burgès . De fet, no costaria gaire trobar en la mateixa “The Lover” -aquesta peça curta nascuda com a guió televisiu l’any 1963 que s’ha acabat transformat en un dels textos més representats de Pinter- certes petjades del Terence Rattingan de la magistral i demolidora “The Deep Blue Sea”. Ni crear una certa connexió entre el joc que s’estableix entre els protagonistes d’aquesta obra, i el que crea amb sofisiticada lleugeresa el matrimoni divorciat i retrobat de l’estupenda  comèdia de Noël Coward “Vides Privades”.

 Ficats en aquest terreny de les ambivalències amb toc britànic, i tenint en compte que el mateix Pinter afirmava que en el seu teatre la realitat i la irrealitat formaven part d’un tot indestriable, s’ha dit també  sovint que “L’amant” és una obra que tant pot ser vista com una mena de comèdia conjugal , com presentar-se amb la forma d’un drama domèstic . El que vol dir que, de fet, el millor és poder captar a l’escenari les dues vessants del tema. Poder percebre, d’una banda, la forma com el joc eròtic que s’estableix entre els personatges , significa per a ells un element engrescador capaç de polvoritzar els efectes devastadors de la rutina. Però poder percebre alhora el punt de condemna que presenta també el joc; la forma com ve a encobrir silencis i forats que restaran per sempre inexplicats, i ve a preservar unes aparences que mai no seran veritablement qüestionades.

I això, és el que es troba força a faltar dins el muntatge dirigit per Guido Tornolia al Teatre Akadèmia. Un muntatge hàbil –l’espectacle enxampa fàcilment l’espectador- ,però insuficient que, enlloc d’apostar per fer visibles les ambivalències, sembla decantar-se de forma oberta cap a la comèdia poc subtil . I que enlloc de deixar a la vista  el fals naturalisme quotidià que es veurà alterat per la intrusió d’allò diguem-ne que estrany, s’escora excessivament cap a l’artifici. Artificial amb desmesura resulta en aquest sentit la interpretació d’Alícia González Laá, a qui el director condueix cap a registres massa diferents als que mostra el seu company Pep Planas. D’aquesta forma, quan  la Sarah i en Richard es troben al capvespre després de la jornada laboral d’ell i de la preceptiva visita de l’amant d’ella, la conversa perd del tot aquell caire de diàleg quotidià sense massa transcendència aparent - allò d’explicar-se l’un a l’altre com ha anat la jornada-  que, per exemple, presenta l’excel·lent versió original televisiva que podeu trobar a Youtube: la Sarah, continua sobreactuant i coquetejant aquí com si encara es trobés en una de les seves tardes de passió infidel. Tot plegat, dins un espai escènic que remarca també potser  massa tant el seu caràcter de gàbia, com el seu punt de decorat de bordell, difuminant així també de forma excessiva el seu caràcter d’espai petit burgès amb tocs genuïnament “british”.  Tornolia , perd de perspectiva aquella ombra d’amenaça que plana sempre sobre el teatre de Pinter. Encara que a  canvi, ofereixi una bona comèdia sense grans perills aparents.


Trivial