Que un marit, abans
d’anar-se’n cap a la seva feina (una feina s’intueix que més o menys
avorrida com a executiu més o menys alt)
li pregunti a la seva dona a quina hora pensa venir avui el seu amant i com
pensen passar tots dos la tarda,
constitueix sens dubte quelcom ben
insòlit. I potser també, ben civilitzat. I ben extravagant. I l’extravagància ,
cal no oblidar-ho mai, constitueix alhora un tret molt britànic. Un tret molt característic de
la forma de ser dels habitants de l’illa , sempre a cavall entre les bones
formes que imposa la tradició, la flegma tenyida sovint d’un toc d’ironia , i
la sortida arrauxada que sembla- per contra- qüestionar els hàbits més
conservadors, sense plantejar-se alhora prescindir d’ells.
Harold Pinter – això, tampoc cal oblidar-ho mai- no era solsament un
autor nascut a Anglaterra: era també un autor que no es va cansar mai de
reivindicar el caràcter profundament “british” del seu teatre. Com no es va
cansar tampoc mai de reconèixer l’enorme influència que havien exercit en el
seu teatre tan trencador aquells grans autors representatius de la millor
tradició del teatre britànic diguem-ne que burgès . De fet, no costaria gaire
trobar en la mateixa “The Lover” -aquesta peça curta nascuda com a guió
televisiu l’any 1963 que s’ha acabat transformat en un dels textos més
representats de Pinter- certes petjades del Terence Rattingan de la magistral i
demolidora “The Deep Blue Sea”. Ni crear una certa connexió entre el joc que
s’estableix entre els protagonistes d’aquesta obra, i el que crea amb
sofisiticada lleugeresa el matrimoni divorciat i retrobat de l’estupenda comèdia de Noël Coward “Vides Privades”.
Ficats en aquest terreny de les
ambivalències amb toc britànic, i tenint en compte que el mateix Pinter
afirmava que en el seu teatre la realitat i la irrealitat formaven part d’un
tot indestriable, s’ha dit també sovint
que “L’amant” és una obra que tant pot ser vista com una mena de comèdia
conjugal , com presentar-se amb la forma d’un drama domèstic . El que vol dir
que, de fet, el millor és poder captar a l’escenari les dues vessants del tema.
Poder percebre, d’una banda, la forma com el joc eròtic que s’estableix entre
els personatges , significa per a ells un element engrescador capaç de
polvoritzar els efectes devastadors de la rutina. Però poder percebre alhora el
punt de condemna que presenta també el joc; la forma com ve a encobrir silencis
i forats que restaran per sempre inexplicats, i ve a preservar unes aparences
que mai no seran veritablement qüestionades.
I això, és el que es troba força a faltar dins el muntatge dirigit per
Guido Tornolia al Teatre Akadèmia. Un muntatge hàbil –l’espectacle enxampa fàcilment
l’espectador- ,però insuficient que, enlloc d’apostar per fer visibles les
ambivalències, sembla decantar-se de forma oberta cap a la comèdia poc subtil .
I que enlloc de deixar a la vista el
fals naturalisme quotidià que es veurà alterat per la intrusió d’allò diguem-ne
que estrany, s’escora excessivament cap a l’artifici. Artificial amb desmesura
resulta en aquest sentit la interpretació d’Alícia González Laá, a qui el
director condueix cap a registres massa diferents als que mostra el seu company
Pep Planas. D’aquesta forma, quan la
Sarah i en Richard es troben al capvespre després de la jornada laboral d’ell i
de la preceptiva visita de l’amant d’ella, la conversa perd del tot aquell
caire de diàleg quotidià sense massa transcendència aparent - allò d’explicar-se
l’un a l’altre com ha anat la jornada- que, per exemple, presenta l’excel·lent versió
original televisiva que podeu trobar a Youtube: la Sarah, continua sobreactuant
i coquetejant aquí com si encara es trobés en una de les seves tardes de passió
infidel. Tot plegat, dins un espai escènic que remarca també potser massa tant el seu caràcter de gàbia, com el
seu punt de decorat de bordell, difuminant així també de forma excessiva el seu
caràcter d’espai petit burgès amb tocs genuïnament “british”. Tornolia , perd de perspectiva aquella ombra d’amenaça
que plana sempre sobre el teatre de Pinter. Encara que a canvi, ofereixi una bona comèdia sense grans perills aparents.
