Cal saber llegir entre línies, i recordar que qui més qui menys, tothom
té un passat. Llegint entre línies – o per ser més exacte, entenent el
contingut latent que s’amaga darrera un títol patent- ara sabem que quan Josep
Anselm Clavé li va posar a la primera
sarsuela catalana de la història el títol de “L’aplec del Remei” ho va fer
pensant no tant en la popular i molt nostrada
festa que es celebra a la localitat de Caldes de Montbui, sinó en el
missatge xifrat que li enviava així a una classe obrera que tenia per aquells
temps molt prohibida la temptació de
l’associacionisme : el que venia a dir-li Clavé al proletaritat era que
l’aplec, la reunió i la unió entre els obrers, era malgrat les prohibicions l’única
cosa que podia posar-hi remei als seus mals i la seva explotació. Però la cosa
no acaba aquí: els bons entenedors, van entendre també de seguida que triant
l’aplec del Remei, Clavé estava fent alhora
propaganda antimonàrquica, atesa la circumstància que la reina Isabel II
( un desastre borbònic de molta volada) i la seva santa mare la reina regent,
havien precisament anat a prendre les curatives aigües de Caldes uns pocs anys
abans. I aquí és on els que ignoràvem el
passat revolucionari, federalista i republicà del senyor Clavé, en emportem
definitivament una bona sorpresa. Tants anys identificant a Clavé amb uns cors
sobre els quals –no ens enganyem – pesa la llegenda negra segons la qual poden
semblar un xic carrinclons , i ara
resulta que el bon Clavé era en realitat una mena de Lenin dels cants corals,
sempre disposat a fer que aquestes lletres seves que poden sonar inofensives,
actuessín en realitat com a invitacions a la revolta. Pitjor ( o millor; això
ja depèn de les vostres més arrelades conviccions polítiques ) encara: resulta
que això de posar-se a muntar cors per la geografia del principat, era
inicialment una mena d’excusa perfecta que , partitura en mà, permetia saltar-se la ja esmentada prohibició associacionista :
les autoritats competents veien força menys perillós posar-se a cantar fent
pinya, que posar-se a xerrar de temes d’aquells que acaben encenent la sang
revolucionaria .
I tot això ho he sabut ara gràcies a la sempre
alliçonadora presència de Wanda Pitrowska, il·lustre batuta que des de fa tres
temporades es presenta sempre per aquesta mateixa època de l’any per tal de
donar per inaugurat el curs teatral del TNC dirigit per Xavier Albertí . Com
sempre també, aquesta directora d’orquestra que sembla la bessona del mateix
Xavier (juraria que si li poséssim perruca a Albertí, ens quedaria quelcom
idèntic a la Wanda) ha vingut de la seva Polònia natal per oferir-nos una bona
lliçó sobre els aspectes més oblidats de la nostra pròpia cultura musical i
escènica. I ens ha posat al dia pel que fa a Clavé, tot recuperant també el que
han dit sobre l’autodidacta músic i lletrista algunes ben prestigioses firmes.
Juraria que enguany, a la proposta de Wanda potser li ha mancat un punt
d’aquella imaginació escènica que va desplegar en la seva primera visita,
aquella dedicada a convertir el TNC en un teatre de revista digne del
Paral·lel. I juraria també que aquest cop, i potser per la sempre notable
presència a l’escenari d’un Antoni Comas aquí un xic curt de vista ( potser les
bromes acumulades en torn a la ceguesa del seu personatge van resultar una mica
reiteratives, la veritat) , a la Wanda li va quedar per moments una festa
santosiana, perquè la influència de Carles Santos ( una influència que sempre
resulta benvinguda) es va fer del tot notòria . Especialment en el fragment més
divertit de la vetllada, aquell en el qual els clients d’un balneari se’n fan
un tip de prendre les saludables aigües de Caldes porró en mà, tot intentat
alhora cantar la partitura de Clavé amb la boca ben plena del líquid element.
Ja posats, i donat que l’obra no es representa entre nosaltres des de temps
immemorials , i que bona part de la gràcia de les lletres de les cançons deriva
dels fragments no cantats que les han precedit, potser hagués estat bé fer una
representació integra de “L’aplec del Remei”, i no quedar-se només amb els seus
fragments cantats. Però deixant de banda aquestes elucubracions ,el cert és que
Wanda va estar un cop més a l’altura de les circumstàncies. I ens va demostrar
un cop més que aquella cultura autòctona que tenim una mica rovellada , pot
donar peu a divertiments pedagògicament molt eixerits.
