L’après-midi d’un foehn (Circ d'Ara Mateix)

Familiar

informació obra


Intèrprets:
Cécile Briand/Silvano Nogueira
Direcció:
Phia Ménard
Coreografia:
Phia Ménard
Escenografia:
Phia Ménard
Composició musical:
Ivan Roussel, a partir de Claude Debussy
Companyia:
Cie. Non Nova
Producció:
CDN Normandie, La Brèche, Le Quai, Scènes du Jura, La Halle aux Grains, le Grand T, l’Arc , La Verrerie , Théâtre Universitaire de Nantes
Estrena:
Mercat de les Flors, dins el cicle Circ d'Ara Mateix
Sinopsi:

L’après-midi d’un foehn és un conte visual per a nens i nenes a partir de 5 anys on un tornado artificial dóna vida a un ballet de nimfes de plàstic, orquestrat per una actriu-titellaire. Es tracta d’una coreografia en la qual intervenen una titellaire i els seus titelles, un sistema de ventilació i uns quants accessoris: bosses de plàstic, un abric, unes tisores, un rotlle de cinta adhesiva, un bastó i un paraigua. Acompanyada per les notes de Claude Debussy —Preludi a la migdiada d’un faune, Nocturns i Diàleg del vent i del mar—, una mestra de ballet crea un peça coreogràfica interpretada per ballarins de plàstic propulsats dins de corrents d’aire.

La companyia Non Nova és una agrupació heterogènia formada per artistes de diferent sexe, edat i trajectòria, units pel desig que el públic experimenti noves i inesperades sensacions. Va ser fundada el 1998 per Phia Ménard amb la intenció d’abordar des d’un altre punt de vista l’art dels jocs malabars, el seu tractament escènic i la seva estructura dramàtica. «Non nova, sed nove» (No inventem res, només ho veiem d’una altra manera) és el principi fundador de la companyia. Els seus treballs es presenten arreu del món.

Crítica: L’après-midi d’un foehn (Circ d'Ara Mateix)

04/04/2014

Genial conte sense paraules, només impulsat pel vent

per Jordi Bordes

La Cie. Non Nova va fer un pacte amb el vent. Volia construir un diàleg, una lluita amb ell dins de l'escena. Van acordar que caldria que governés l'aleatorietat. Que no hi hagués cap rastre un cop acabat aquest combat. Que el vent seria el vencedor. Rubricat el conveni, l'equip de Non Nova va començar a investigar, de manera similar a Pep Bou amb les bombolles o (en un to més primigeni el Cosmos de Bambalina Teatre amb els gots de plàstic). El resultat és L'après-midi d'un foehn (La migdiada d'un faune). Es tracta d'un espectacle impossible. D'una trobada entre l'home i Déu. D'un reencontre entre el Bé i el Mal. D'un viatge oníric, cavalcant per la música amb uns ventiladors que signen la coreografia d'unes bosses de plàstic en forma humana. Un treball aparentment artesanal de petits elements volàtils que també recorden per moments els de l'artista Joan Baixas.  

La dramatúrgia i la convenció arrenca amb la simplicitat de construir un ninot que, ja d'entrada, és magnètic quan es veu la seva capacitat de volar, de ballar, de giravoltar, i que pot construir un duet coreogràfic amb un company o una peça composta amb una companyia de bosses humanes senceres. Sembla més un joc de dibuixos animats dels mestres de la Disney. 

En un espectacle fonamentalment sensual també s'hi inclou un fil de trama. Que ajuda a plantejar a la canalla si l'home enigmàtic amb una fosca i àmplia xil·laba és bo o és dolent. D'entrada, apareix com el Creador, perquè construeix de la costella d'un company, un ésser viu, autònom, lliure (aparentment noia pel color de la bossa). Però més tard haurà de combatre amb un drac de dos caps. El conflicte s'haurà generat i tot i que aquest actor la salvi quan era a punt de ser escanyada, acabarà cedint al Mal en una escena de jedi de final de trilogia de Star Wars. Dir que és l'evolució d'American beauty és quedar-se només en l'anècdota poètica. 

Com dèiem, Non Nova va pactar amb el vent que la construcció humana (tot i que artística) acabaria sucumbint. Per això, tot i que en l'escena, l'home administra el moviment amb un imperceptible canvi de velocitats dels ventiladors (el vent es deixa dominar), les bosses negres d'escombraria mundana ofeguen l'artista. En el fons, potser un clam a donar més vida i respecte a les bosses dels súpers i a la Natura. (D'això la Groenlàndia de Jordi Faura en construia una illa morta, desoladora, a la Sala Taller, el 2013). Assistir-hi és un privilegi.