Las horas del Sacrificio

informació obra



Intèrprets:
Juan Carlos Lérida
Direcció:
Juan Carlos Lérida
Il·luminació:
Marc Lleixa
So:
Igor Pinto
Vestuari:
Eugenia Gusmerini
Sinopsi:

Las horas del sacrificio és una de les 6 peces que acabaran composant la Liturgia de las horas, un procés d’investigació i creació encetat el 2018 i que ha de culminar el 2021 amb una peça itinerant de 12 hores de durada.
Al Sismògraf hi presentem la quarta peça d’un projecte inspirat en la simbologia del número 12 i el recorregut de Jesucrist des de l’Últim Sopar fins a la Resurrecció.
Las horas del sacrificio és una micro performance de 12 minuts, per a tan sols 12 espectadors i espectadores, que s’anirà reproduint durant tres hores seguides. El cos i el ball hi esdevenen instrument de purificació, màquina de suplici, evocant el sacrifici com a cerimònia d’expiació. Una singular mirada cap als vincles entre el flamenc, allò ordinari i els conceptes espirituals.

Crítica: Las horas del Sacrificio

06/10/2020

Un peça solitària del trencaclosques

per Jordi Bordes

És difícil percebre una peça d’un tot si es presenta disgregat. Aquest és el cas de Las horas del Sacrificio de Juan Carlos Lérida, al Sismògraf d'Olot. L’emplaçament, això sí, és privilegiat perquè s’ha situat a la plaça de braus d’Olot i s’entra per l’antic accès dels braus. Ara, que s'ha eliminat aquesta pràctica sanguinària, la plaça és un espai preciós per fer espectacles de 360 graus. I si aquest, que es veu des de la mateixa arena, planteja la temàtica del sacrifici no sembla que hi hagi un lloc mes apropiat.. El bailaor no necessita exposar-se com si fos un brau a punt d’una corrida. Ell transcendeix el patiment de Jesús a la Creu (aquesa peça s’integra en una maratoniana proposta de 6 peces breus que s‘interpretaran durant 12 hores al juny al Mercat de les Flors) mostrant l’esforç que una persona fa en una màquina de gimnàs. El laïcisme d’El niño de Elche (No em toquis) ve multiplicat per 10.

Lérida és un bailaor empíric. Que no es conforma amb els pals clàssics del flamenc i que en busca noves sortides. Com Israel Galván (Solo), Rocío Molina (Caída del cielo), d'Albert Quesada (UnDosTresUnDos), els cànons estan per a regenerar-los, sigui en la pràctica artística que sigui des de mitjans de la II Guerra Mundial, també en el flamenc. Que li diguin a Carmen Amaya! Lérida, dèiem, ha construït un ambiciós pla per crear fins a sis peces breus que integrin el flamenc en es cossos quotidians, en el dia a dia més tediós. La dansa com els treballs en cadena també es basen de la repetició de moviment. La diferència és la voluntat de transcendir, d’esdevenir un llenguatge transformador, posat en la mirada artística.

Ara, només contemplant el moviment aeròbic (en un espai tot microfonat que ressona com si piqués a la fusta d’un tablao, i que, com Molina o Galván processen el so que executen i el transformen donant-li altres colors o construint-hi loops) falten elements per descodificar-ho. Encara que, a l'entrada, hi hagi un taula exposada amb els sis títols i dibuixos relatius a cada un d'ells. O que es vegin vídeos de les peces anteriors. Un trencaclosques necessita de tots (o bona part) de les seves peces per saber si el blau fosc és del firmament que amenaça pluja o del riu que ja baixa violent, com i fos una torrentera. La intensitat, això sí, és evident. La concentració quadra el cronòmetre que descompta els 12 minuts del passi cap enrere.

L'enllaç a Youtube no està disponible.