Noli me tangere (no em toquis)

Teatre

informació obra


Direcció Musical:
Niño de Elche
Intèrprets:
Niño de Elche
Autoria:
Marc Artigau, Victoria Szpunberg, Clàudia Cedó, Albert Lladó
Sinopsi:

Després d’un temps marcat per la sensació d’incertesa, d’excepcionalitat i de disrupció; de suspensió de drets, mort i malaltia, el Lliure no vol començar la temporada com si no hagués passat res. Conscients del vessant de ritual col·lectiu i simbòlic que té aquest ofici, l’obertura d’aquesta temporada se centra en portar a escena una mena de missa laica.
 

Aprofitem també la planta basilical de la Sala Fabià Puigserver i recuperem el sentit laic i cívic d’aquesta mena de construcció, que a l’època romana era de reunió ciutadana. Hi farem una litúrgia per reivindicar el teatre com un acte cultural i especialment artístic tan important com qualsevol acte en d’altres espais de culte religiós. L’oficiant d’aquest ritual serà Niño de Elche, un cantaor que reivindica les seves profundes arrels flamenques des de la més absoluta heterodòxia. Un artista subversiu, transgressor i dissident que sempre busca nous reptes creatius per experimentar i fer confluir llenguatges artístics diferents

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Noli me tangere (no em toquis)

28/09/2020

Bonisme reconsagrat

per Jordi Bordes

Ningú qüestiona la vessant d'artista d'El Niño de Elche, tot intuïció, que arrela des del seu jo més profund. El problema és que no sempre el talent, la idea en brut, aguanta a l'escena. El cantaor inclassificable (qui l'hagi vist a Siete lunas no l'oblidarà mai més), és amic dels experiments, sovint, en un caràcter volgudament efímer, dels que no vol fer-se una segona mirada i qüestionar-ne els resultats. Qui va veure l'experiment explosiu al Grec, impulsada per Israel Galván de La fiesta, segurament hi estarà d'acord. En canvi, la seva intensitat sí que respirava en forma d'àudio i d'holograma a Dimonis de Cabosanroque.

Ara, el Niño de Elche repeteix en l'escena mística, provocadorament, oficiant una mena de missa laica. Si la cantarella de pregària amb la que arrenca vessa cinisme lúcid (que combregaria amb el Mare nostra de Dolors Miquel), el Niño de Elche trasllada aquell clam de la hipocresia social a un espai molt més místic, contemplatiu, que imperceptiblement va recuperant una paraula, ara pura, de desig d’una humanitat que haurà superat la mort i haurà après les conseqüències de no atendre el plany del canvi climàtic.

Sense que res ho argumenti es produeix un salt del cinisme divertit (escrit com una conferència picant que signarien també els Accidents polipoètics, amb peces com Baby Bum) al desig bonista, d'un nou món que ha de ressorgir d'aquestes cendres. Des de la mirada laica, la redempció humana. No és estrany perquè aquest desig (que no profecia) també el pronostiquen, aquests dies convulsos pr una Covid interminable, autors tant diferents com Xavier Bobés (Corpus) o Bàrbara Mestanza (Todas las flores).