Certament, el temps que ens ha tocat viure convida a que fins l’ànima més descreguda llenci de tant en tant un “ora pro nobis” al cel , esperant encara que no ho vulgui reconèixer aquella resposta que sap que no arribarà mai. Així doncs, tal i com estan les coses, potser això de començar temporada oficiant una missa - fins i tot si es tracta d’una missa laica - en té alguna cosa de cerimònia preventiva que intenta fer-nos forts davant les incerteses a les quals en enfrontem tots en general i els escenaris en particular. O en té quelcom d’exorcisme que vol allunyar els dimonis (pandèmics i dels altres) que amenacen posseir-nos i enfonsar-nos en tota mena de misèries: Niño de Elche ja en sap força sobre el tema demoníac després de la trobada amb Mossèn Verdaguer propiciada per cabosanroque. O en té alhora alguna cosa d’esperançat acte de fe inspirat en la teologia de l’alliberament (va, posem-hi una mica de bon rotllo, i escoltem la paraula d’Ernesto Cardenal !) que proclama el sorgiment d’un bonic nou món renascut des del dolor per tal de regir-se ja d’ara endavant pels principis de la justícia ètica i igualitària. És ben sabut que la pandèmia ha donat també origen a aquesta mena d’utòpiques especulacions, sobre les quals no puc evitar mostrar-me com un heretge contumaç . Dels temps apocalipsis en neixen mons millors, o per contra en neixen mons en els quals l’augment de la misèria i la destrucció, ens fa a tots encara més ferotges ? Cal pensar-hi quan sortim de missa.
De tot això – i també de Rèquiem pel milió llarg de persones que de moment s’han quedat ja pel camí marcat pel virus- en té alguna cosa, la missa laica oficiada per Niño de Elche . Una cerimònia per a la qual compta amb l’ajut d’un cor integrat per sis veus que quan deixen de llegir-nos –no en tots els casos amb la dicció requerida pel moment- unes benaurances plenes d’esperit irònic, són capaces de callar-se i posar-se a picar de mans per temps indefinit . I una missa laica en la qual els evangelis han estat substituïts pels textos i la dramatúrgia que han creat Marc Artigau, Clàudia Cedó, Albert Lladó i Victoria Szunberg.
I malgrat els noms reunits amb tanta devoció, alguna cosa falla en la dispersa plegaria d’aquesta dramatúrgia. I malgrat l’excepcionalitat dramàtica del moment, -i com passa sovint a tantes d’aquelles altres misses que s’oficien des de la litúrgia sagrada- alguna cosa sona a rutinària repetició d’uns esquemes creatius un xic epidèrmics, al llarg de la cerimònia. I per cert que també el ritual repetitiu que en altres ocasions i en altres mans creatives pot oferir una multiplicitat de variacions, es queda aquí en la correcte lletania mancada d’un exercici de major profunditat. I tampoc especialment original ni sorprenent per a qui estigui mínimament familiaritzat amb les sucoses propostes d’un Niño que aquí, entre tanta oració, se n’oblida també una mica (massa) del seu peculiar sentit del “cante”.
Fins i tot així, aquest “Noli me tangerí” no està mancat dels seus moments de força. De les seves ràfegues de polifonia poderosa sonoritzada de forma més que notable (perdoneu, però he estat incapaç de trobar al programa el nom del tècnic responsable d’haver aconseguit l’impecable funcionament de l’embolcall sonor de la proposta). D’aquells instants al llarg dels quals Niño de Elche sembla haver-se oblidat dels exorcismes del mossèn per tal de deixar que la gola s’exclami com una endimoniada. Quelcom, en qualsevol cas, insuficient per a no acabar amb la sensació que d’aquesta missa . difícilment en poden sortir nous conversos.
