Si els reis poden declarar-se emèrits i desentendre's de les obligacions, també ho haurien de poder fer els actors. Lluís Homar va voler desenganxar-e del teatre, fins que va tornar amb Terra baixa, També Jordi Boixaderas ha passat uns anys de descans i ara prepara Final de partida. Gabino Rodríguez havia estat un intèrpret que havia fet fortuna al cinema d'art i comercial de Mèxic. I que resolia la seva ambició teatral a partir d'uns treballs introspectius de la companyia Lagartijas tiradas al sol. El públic de Temporada Alta el vincula a aquests espectacles d'un col·lectiu que deambula entre el compromís social de les històries que explica (habitualment sobre víctimes del sistema neoliberal i gens atent a les minories que són els veritables arrels de la història d'aquella civilització) i les peces enprimera persona del singular en què Gabino, normalment era, l'element sobre el que pivotar.
En la mística que deuria despertar Tiburón, el darrer treball de la companyia vist presencialment a Girona (la tardor passada, tot i la pandèmia) Gabino va voler-se desempallegar del seu jo. I transformar-se en Lázaro. La seva companya de posada en escena, Luisa Pardo, elabora una biografia del Gabino que acomiadem a través del zoom, i en directe. La seva etapa ha durat de 1983-2019. Muntanyes d'instantànies i videos proven de delimitar el seu univers i els seus abismes. També les opinions escrites de companys d'aquests anys de carrera artística. Gabino estava cremat i necessitava sortir del seu jo. I reencarnar-se. Canvia el seu físic, en la mesura del possible, per fer més evident la seva dimissió del jo d'abans. Com en el curt d'enguany de Temporada Alta, en el que el director Salvador Sunyer fill reivindica ser artista i transformar-se (fent-se implants de cabells): Alopècia Androgènica.
A les obres de Lagartijas tiradas al sol, mai queda clar què hi ha de cert i què de ficció. En tot cas, plantegen una reflexió oportuna sobre l'èxit del jo, sobre la buidor del jo íntim davant la fama més golafre. Gabino, o Lázaro, continuarà reflexionant i fent-se unes preguntes que obliguin un posicionament de l'espectador. Sigui a través de la pantalla, o en directe. Sigui, recorrent a l'ara i l'aquí o a l'ahir i el món virtual. La reflexió és la mateixa. En aquest sentit, qui ha tingut corona, segueix tenint la sensació de dur-la encara que hagi fet totes les passes procoloràries i legals per despendre-se'n. El que és més rellevant és que tot el seu entorn segueix veient-li la corona i defensant una immunitat de quan representava a tots els ciutadans d'un estat. L'exercici d'imitadors de Polònia, ho deixa més clar: quan una caricatura triomfa, ja no és possible veure la persona influent real (sigui el president de la Generalitat o el rei d'Espanya) sí no l'ombra del gag. Les projeccions s'amunteguen i es distorsionen. I si Lázaro s'aixeca i comença a caminar amb el cos de Gabino, aparentment renunciant a tot (però mantenint el cordó de l'art i l'actuació) els mecanismes de Poder saben transigir drets a favor del que els manté en els privilegis.
Lázaro, en realitat, no pretén derrocar monarquies. Però Valtonyc, probablement, tampoc pensava que faria caducar una llei a Bèlgica, quan va instal·lar-se en el seu exili. Les conseqüències dels fets són, sovint, imprevisibles. I en aquest marge, entre voler canviar el món i jugar al teatre, es mouen els de Lagartijas tiradas al sol. La comunió i fidelitat amb el Temporada alta és de noces de plata. Això sí que és una demostració evident.
