El Segle d’Or? Però de quin segle m’estàs parlant, col·lega? Perquè, anem a veure: pel que fa a la cronologia d’aquesta indefinida centúria que identifiquem com el moment més gloriós de les lletres castellanes, hi ha opinions ben diverses , sostingudes pels més il·lustrats especialistes. Alguns d’ells, ens diuen que tan esplendorós moment es concentra en el segle XVII: en aquest cas, aquesta història ja s’hauria passat de volada. Però altres veus no menys il·lustrades, insisteixen en que el tan esmentat segle va iniciar-se a les acaballes del segle XV : més o menys, coincidint amb allò del tal Colón ,que no sé si era català, però sí estic segur que realment no va descobrir res que volgués ser descobert...i que indubtablement va contribuir d’allò més a enaltir l’orgull d’un imperi que no hagués existit sense les seves tres calaveres.
Sigui com sigui, de ben segur que per a un personatge picar (i qui no ho és o vol ser-ho , quan les circumstàncies t’indiquen que només la picaresca, pot garantir la teva supervivència?) com ara aquest emblemàtic Lazarillo de Tormes nascut d’una anònima ploma a meitats del segle XVI i convertit en símbol emblemàtic de la picaresca, les coses no haguessin canviat massa d’un segle a un altre. I de fet, tampoc haguessin canviat tant com seria de desitjar ,si enlloc d’haver nascut llavors, hagués nascut gairebé quan el segle XX li deixava ja pas al segle XXI, com és el cas d’aquest Roberto Hoyo nascut fa ara 23 anys, nominat a premis i/o premiat per la SGAE i els Max, i decidit a donar-li al seu avantpassat una bona lliçó de hip hop picaresc.
En companyia d’un Marco Ferreira que exerceix com a DJ, però que tampoc no gasta manies quan es tracta d’afegir-se a la festa en pla actor puntual, Roberto li dona una bona repassada al cèlebre nano sense el qual, això de la picaresca, potser mai hagués obtingut el reconeixement literari del qual ara gaudeix. Segons confessió pròpia, l’origen d’aquesta proposta es troba en un objectiu tan digne com qualsevol altre , encara que algunes veus puguin dir el contrari: l’objectiu de presentar una proposta feta a mida per a exhibir les seves facultats i el seu carisma com a actor. I l’objectiu queda sobradament complert: Roberto sap transmetre empatia, controla en tot moment el punt de desvergonyiment mesurat que exigeix això d’exercir com a picar , i es marca un parell de moments coreogràfics breakdance a un més que correcte nivell, sense deixar de remarcar l’esforç que això li ha suposat , no sigui que algú pensi que la cosa ha passat com si res i no vulgui reconèixer la meritòria labor de l’intèrpret . El cert és que tenim davant nostre un molt prometedor actor, capaç alhora d’elaborar una hàbil dramatúrgia que crea d’immediat el fil de connexió entre les aventures d’aquell nano que aprenia a prendre-li el número a l’amo cec que, alhora , volia prendre-li el pel a ell a cops d’abús darrera abús ...i el noi que cau a les urpes d’ aquella altra mena de fals col·legues que , de tant “cecs” com van , encara et fan veure que , abusant de tu, t’estan fent un favor. Potser a la proposta d’en Roberto, li faltaria un acabat dramatúrgic més afinat: de vegades, de tantes ganes de crear complicitat amb el públic com mostra, Hoyos se n’oblida d’això. Però com ell també està fet un bon picar ,sap com bé com aconseguir que ens oblidem d’aquests detalls.
