L'any 2019 Lurdes Barba va dirigir al TNC El dolor, on adaptava el colpidor text de Marguerite Duras. Ara bé, el muntatge “clàssic” de La Douleur és el de Patrice Chéreau i Thierry Thieû Niang, un solo intensíssim i auster a càrrec de l'actriu Dominique Blanc que giraria durant quatre anys per tot el món. Deu anys després de la mort de Chéreau, el festival Temporada Alta, que va acollir l'estrena de l'espectacle el 2008, en programa una única funció al Teatre Romea. Blanc ha reprès el projecte ‒amb Thieû Niang a la direcció i el mestratge de Chéreau sempre present‒ i està determinada a envellir amb el personatge d'aquest text universal. Afirma que, mentre hi hagi algú que li demani de fer-lo, ella hi serà. Donant-ho tot en escena.
A La Douleur, Marguerite Duras ens situa en la geografia del dolor: espera notícies sobre el seu marit, Robert Antelme, deportat a Dachau; visita diàriament Orsay, on recull informacions per a Libres, el diari dels presoners, i està pendent d'altres centres de trànsit com l'hotel Lutetia ‒un dels vèrtexs del triangle de París de Rodoreda‒; emprèn el camí de retorn a la vida. Els seus diaris, escrits entre 1945 i 1949, constitueixen un document valuosíssim de la postguerra, al costat de la literatura concentracionària de supervivents com Primo Levi, Imre Kertész, Charlotte Delbo, Ginette Kolinka, Neus Català o el mateix Antelme, entre d'altres.
Sense cametes ni teló de fons, la caixa escènica resta tota al descobert. Asseguda d'esquena a la platea mentre el públic s'acomoda, Dominique Blanc està ja tensada en l'espera. En el paper de M. ‒el personatge és i no és Marguerite Duras; l'actriu no pretén encarnar-la ni, per descomptat, mimetitzar-se amb ella‒, ens situa en el moment posterior a la lectura d'uns diaris trobats quaranta anys després d'haver estat esborrallats. Duras declara al prefaci ‒i Blanc s'ho fa seu en escena‒ que l'escriptura “petita extraordinàriament regular i tranquil·la” d'aquestes notes oblidades ‒no li sembla ni pensable haver-les escrit‒ contrasta amb el “desordre fenomenal del pensament i del sentiment” [1]. L'espanta rellegir tot aquell dolor, i parlar de literatura l'avergonyeix.
M. és al capdavant d'un combat sense nom, el de l'espera. Es tracta d'una espera activa i activista, militant, que bascula entre l'ofuscació davant la taula ‒“D'això ja no se'n pot dir pensar, tot està en suspens”‒ i la recerca de notícies a diferents llocs de pas que són evocats per la fila de cadires a l'altre costat de l'escenari. Té com una febre instal·lada al cos ‒diu‒, i lluita contra les imatges de la fossa negra, que l'assetgen. Amb gest adust, nítid, i vehemència sostinguda, l'actriu fa emergir un personatge empès per la determinació i, alhora, llastat per un dolor pesant al fons de tot: “És la fi del món. No moro contra ningú”. En un moment donat, escenifica el dubte existencial de si es troba en una mena de llimbs on ha esdevingut “intocable”. El dolor mateix l'encorba.
En un dels moments més explícitament polítics o ideològics, Blanc/Duras parla de la “fossa inextricable” en què s'ha convertit Europa. Amb total lucidesa apunta que una de les més grans nacions civilitzades del món ha assassinat onze milions d'éssers humans a la manera metòdica, perfecta, d'una indústria d'Estat. I afegeix que cal situar el crim nazi a escala mundial; fer-ne un crim de tots: “Compartir-lo. Com la idea d'igualtat, fraternitat. Per poder suportar-lo, per tolerar-ne la idea”. Quan l'actriu pronuncia aquestes paraules, gairebé podem sentir com pensa el personatge, és a dir, resseguir el mecanisme pel qual fila les idees i s'enfila dels sil·logismes a les conclusions, per situar-se novament en un dolor més enllà de l'intel·lecte.
El to es torna més íntim i confident en el tram final. M. fa un crit irreprimible en veure en quin estat ha tornat el seu marit de Dachau. El reconeix durant un breu moment ‒“però des de molt lluny, com si el veiés al final d'un túnel”‒, quan el veu somriure amb un cansament sobrenatural, incomunicable; després, la certesa identitària s'esvaeix. Ni tan sols el metge sembla entendre que aquella forma estesa sobre el sofà encara no sigui morta. La narradora, vestida de blanc i bolcada en la cura, aporta tota una sèrie de detalls fisiològics respecte del cos aparentment moribund de Robert: la magror del coll, semblant a una tija; la pell fina com paper de fumar; la dificultat per ingerir; la textura dels residus fecals. El supervivent serva, malgrat tot, una ment lúcida. I el dolor s'implanta en l'esperança.
Després de disset dies de lluita aferrissada, la mort es rendeix. Així s'acaba aquesta adaptació teatral, sòbria i progressivament lluminosa. La vida ha triomfat, i el que ve després ‒la ingesta de sòlids, la gana que ocupa el lloc de l'home, la lenta recuperació, les decisions que s'han de prendre‒ ho trobarem al llibre de Duras. La versió de Chéreau no se centra en la vida personal de l'escriptora, sinó que posa el focus en l'aspecte més universal de la seva experiència. L'austeritat de la proposta, ben lluny del pathos estrident, s'ajusta a la cruesa del testimoni. El dolor “vol que se li faci un lloc” i Duras el tradueix a paraules precises i tallants; en el present de l'escena, serà encara més indefugible. A la funció del Romea, Dominique Blanc va rebre, visiblement emocionada, una merescuda allau d'ovacions.
[1] L'espectacle La Douleur és íntegrament en francès. Les cites que incloem aquí estan extretes de la traducció catalana d'Arnau Pons i Blanca Llum Vidal (LaBreu Edicions, 2019).
Crítica publicada a Núvol el 7 de desembre de 2023
