Dominique Blanc, com la Marguerite Duras que va trobar-se amb les llibretes del seu dietari del 1945 o la mateixa Duras que va estar esperant si sobreviria el seu company als camps de concentracio nazi, detingut per ser membre de La Resistència francesa durant la II Guerra Mundial, viu atrapada en una situació que la defineix. L'actriu ha recuperat aquesta peça per recordar els 10 anys de la mort de Patrice Chéreau, l'amic i director que li va proposar fer una adaptació de Duras com a eina per recuperar la il·lusió de l'atriu després d'un ensurt de salut. Ella l'ha transcendit. I l'homenatja amb un personatges que viu bloquejada per la incertesa de si tornarà amb vida el seu marit, a les acaballes de la guerra sabent que els militats, en la seva escapada poden afusellar als presoners com a estèril venjança, com si matant sigui menys dolorosa la seva derrota.
Ariadna Gil, sota la direcció de Lurdes Barba, va fer una adaptació, també molt cap endins, d'un estaticisme notable al TNC a El dolor. Ara, en una funció única al Romea (dins del Temporada Alta), es reviu aquella funció que es va estrenar mundialment al teatre dde Salt el 208, dins d'aquest festival. Com l'any passat, el Romea ha estat escenari per recuperar el Ritter, Dene Voss de Krystian Lupa, 25 anys després de la seva estrena. Si amb el text de Bernhard els silencis i les mirades entre els actors i la fina dramatúrgia es podien seguir amb la lectura dels sobretítols (el tedi dominava, la praula no anava carregada d'informacio), ara a La douleur és pateix massa el desconeixement de la llengua original perquè la lletra és indispensable per entendre la situació. Blanc mostra un personatges que també es va apagant, arraulint com u ocell ferit a mesura que avança l'espera. Com l'assistenta de l'escola, la Sra. Bordes, l'angoixa va atenallant les seves ganes de viure. Les persones amb algun company en una situacio perillosa (de risc vital per una amenaça bèl·lica o per una malaltia incurable) acaben convertint-se en curadores i només reben preguntes sobre la seva parella; deixen de ser elles mateixes per ser una mena de mirall al carrer de la persona en perill. Terrible quadre revelador que evidencia que s'ha d'atendre també la persona que atén el pacient (o l'espera del company).
La història diu que eldesenllaç no va ser feliç. Duras troba les llibretes en un racó; la memòria les havia volgut oblidar. Ella reconeix la seva lletra, rememora el seu passat però no se sent ella mateixa. Per això, aquell present després de la resolució de la guerra, va fintar la realitat i va provar d'apartar-lo. El dolor és i serà sempre material de vida. Encara que es vulgui oblidar o amagar. Blanc l'arossega pels escenaris recordanr Chéreau i el públic li agraeix una interpretació humil, coherent, despullada d'artificis i amb una humanitat que traspassa la quarta paret i que recull ovacions d'agraïment.
