Thomas Bernhard era un dramaturg obsessiu, encaparrat amb les seves dèries que les encapsulava en obres teatrals. Tres dramolette és segurament l'exemple més clar. Però sempre el teatre rondava com a matèria d'estudi (L'home de teatre). també a Ritter, Dene, Voss, una producció miraculosa que porta 25 anys en cartell amb el mateix repartiment. L'amargor ha anat madurant dins dels actors fins a mig convertir-los en personatges. En aquesta mena de caixa delimitada (que l'espectador mira pel forat del pany) també hi situa dues germanes, mig propietàries d'una companyia de teatre, que els permet triar obres i repartiment, segons els hi bufi les ganes de treballar i de lluir. El tercer en discòrdia és el germà, el filòsof (com aquell catedràtic que apuntava maneres de L'oncle Vània de Txèkhov i que viu autoenganyant-se i amargant-se en la seva incapacitat de tancar el seu magne estudi). En realitat,és un cru retrat de la societat burgesa occidental. Que es creu capacitada a dirigir i il·luminar tota la humanitat. Té el Poder però no l'empenta per fer-ho. Això els genera una frustració que els deixa insatisfets, que els bloqueja i els destrueix.
Europa es presenta com el continent de la democràcia, dels països que han sabut superar les dues Guerres Mundials i col·laborar en un futur compartit. Aquesta societat té la força i el privilegi de la família de Bernhard, i també la seva incapacitat: És allò de voler resoldre el canvi climàtic però no trobar-hi el desllorigador. De voler societats més justes, però sense renunciar als privilegis de classe. De somiar amb la pau al món però deistjar-la només si és favorable als interessos econòmics occidentals.
Krystian Lupa és un mestre de Bernhard. Ja va ensenyar la buidor en un pis a Davant la jubilació, amb repartiment català. Va demostrar la importànca dels tempos, dels espais sonors per anar contagiant l'ambient d'un pessimisme vital, d'una mandra enganxifosa, d'un egoisme vergonyant. Aquest món ric carregat de misèria també es podia veure en altres títols com aquella magna adaptació d'Els germans Karamàzov (Grec, 2005); formes socials en crisi, sistems poítics en decadència.
Que hagi arribat al Romea aquesta producció (que ja s'ha vist al Temporada Alta el 2006 i el 2010) ha estat tot un privilegi. Sobta que no s'hagi programat en un teatre públic (coses de l'estreta política cultural del país, segurament). Sí que és cert que l'estança realista, amb algun toc conceptual (com el mac de llums vermell que delimita la quarta paret o la cinta vermella que travessa aquesta banda, com si fos el quadre d'un museu que es procura protegir) encaixava perfectament amb els daurats de la platea. Les interpretacions dels tres actors són sublims: refugiant-se en el teòric talent i en la marginació de ser la filla petita; en la capacitat de treball pels altres (que é suna altra forma de pesar l'orgull propi); o bé com a enfant terrible de la filosofia, personatge associal que menysté tot el que se li proporciona, com un rei ensopit de tan bon menjar.
La família viu una decrepitud evident; no saben sortir dels marcs dels retrats delñs pares. Però la seva fortuna sembla ser prou fiable, que no els ha de faltar mai res de res. Aquest és, doncs,segurament, el pitjor de tots els mals. No haver de lluitar per la supervivència; quedar cansats de les aficions que converteixen en professions, els converteix en els majors perdedors. Insatisfets de la seva vida culta, acomodada i plaent. I, asseguts al Romea, el públic celebra la plenitud actoralque retrata la buidor social. És un menjador dels anys 80 a Àustria, d'acord, però en realitat podria il·lustrar els salons militars de Les tres germanes o els odis freds i despiatats de Bergman (Alma i Elisabeth).
