La comèdia de Shakespeare, El somni d’una nit d’estiu ha inspirat
molts coreògrafs d’èpoques i llenguatges diferents, com, per exemple Marius Petipa,
Mikhail Fokine, George Balanchine, Frederick Ashton, John Neumeier o Robert Cohan, per citar-ne
uns quants.
Malgrat que ens trobem davant d’un contingut
enrevessat i difícil d’explicar a través del moviment, el director dels Ballets
de Monte-Carlo s’ha deixat seduir per aquesta obra l’estrena de la qual tingué
lloc l’any 2005, coincidint amb els 20 anys de la creació de la companyia.
No és la primera vegada que Maillot s’enfronta
a obres de l’autor anglès doncs en el seu repertori trobem noms com, per
exemple, La Fierecilla domada i Romeo i Julieta, si bé cap d’una
complexitat narrativa com la que ens ocupa.
Un món terrenal i irreal conviuen en una obra
que ens situa a Atenes a la boda de Teseo i Hipòlita , en un lloc on l’amor, la
fantasia, la màgia i l’humor s’entrellacen
per explicar els embolics de dues parelles d’enamorats, a la vegada que ens
mostra la comicitat d’un grup d’artesans i ens endinsa en un món de fades, follets i elfs on també
els embolics i la fantasia tenen el seu espai.
Maillot utilitza l’obra original per
parlar-nos de l’amor en tres formes: la dels atenencs, la dels artesans i el de
les fades, follets i elfs, i per diferenciar-les el coreògraf els dona a
cadascuna d’elles una estètica diferent quant al vestuari i a la gestualitat, així com
a la música que acompanya a cada grup, cosa que ajuda a una millor comprensió de l’embolicat relat.
Mentre que els atenencs s’expressen en un
llenguatge més clàssic acompanyats per la música que Mendelssohn va compondre
inspirat també en l’obra de Shakespeare, el grup d’artesans els identifica un
llenguatge més teatral extremadament pinzellat per gestos còmics i disbauxats i
acompanyats per una música de Bertrand Maillot, alhora que els personatges del
món irreal i màgic generen uns moviments que inciten al desig i a l’amor carnal mentre s’escolta
una música electrònica de Daniel Teruggi.
Si bé Maillot ha fet l’encert de diferenciar
els tres grups protagonistes possibilitant que davant tantes anades i vingudes
l’espectador pugui deixar-se anar mirant les escenes que transcorren sense preocupar-se
de la narració, l’obra manca d’una unitat que l’embolcalli i li doni un estil
global, així com d’un contingut coreogràfic que avui no es percebi ja caducat.
Deixant de banda alguns solos i passos a dos,
la part coreogràfica que correspon al de les fades i follets és la més reeixida
com també ho és la geomètrica escenografia d’Ernest Pignon-Ernest, l’excel·lent il·luminació de Dominique
Drillot i alguns models del vestuari dissenyat per Philippe Guillotel, com per
exemple el de les fades.
Sens dubte el valor més gran d’aquesta
producció, a moments plana i allargassada en el temps, recau en el nivell dels més
de trenta ballarins que hi participen, uns intèrprets d’alt nivell amb una
escala d’edats que va dels 18 als 40 anys.
Del grup dels atenencs destaquen els noms d’Alessandra
Tognoloni, Matej Urban, George Oliveira i Victoria Ananyan en els rols protagonistes
d’Hérmia, Lisandre, Demetri i Helena, respectivament. Quant al món de
les fades i fullets, mentre Jaeyong An és un potent Oberó i Daniele Delvecchio un entremeliat Puck, Mimoza Koike destaca per damunt de tothom per la seva magnètica
interpretació de Titània, la reina de
les fades.
