Lehman Trilogy és una proposta monumental en tres parts que sintetitza amb gran encert dramatúrgic i sentit del ritme les més de vuit-centes pàgines de la fascinant epopeia ordida per Stefano Massini a l’entorn de la saga dels Lehman. La sorprenent i enlluernadora versió teatral de Sergio Peris-Mencheta, estrenada l’estiu passat a Teatros del Canal de Madrid, pot veure’s al Teatre Lliure fins al 24 de març.
L’obra en què Stefano Massini va esmerçar tres anys d’escriptura, del 2009 al 2012, és un projecte literari d’enorme ambició i envergadura, que obre una infinitat de possibilitats genèriques i també escèniques. L’epopeia en vers lliure i dicció formular, amb repeticions i epítets que destil·len un sabor arcaic dins una cadència contemporània, ve a ser una admirable alternativa formal a la gran novel·la americana. L’obra original, titulada en la seva versió íntegra Qualcosa sui Lehman, no va ser concebuda com un text teatral, sinó com un material escènic en un sentit molt ampli i dúctil. L’any 2013 Arnaud Meunier la va dur a escena per primera vegada al Théâtre du Rond-Point de París, i l’any 2015 ho faria ni més ni menys que Luca Ronconi —va ser el seu darrer muntatge— al Piccolo Teatro de Milà. L’estiu de 2016 vam poder gaudir de la magnífica versió de Roberto Romei a La Villarroel, i el juliol de 2018 es va estrenar l’adaptació anglesa de Ben Power, sota la direcció de Sam Mendes, al National Theatre de Londres.
La versió de Sergio Peris-Mencheta, estructurada en tres parts d’uns cinquanta minuts cadascuna, duu el subtítol de Balada para sexteto en tres actos. Aquesta crònica brillant sobre la creació, el desplegament i el declivi de Lehman Brothers, un dels actors clau del capitalisme financer que va ser determinant en la crisi econòmica de 2008, s’omple de música i trucs teatrals propers al circ i a la prestidigitació. El text original de Massini apareix precedit d’un breu epígraf que parla de la cresta escarpada on la Història es converteix en llegenda i els fets diversos s’evaporen en el mite. Es tracta d’una mena de declaració de principis de l’autor, que, aliè a la voluntat d’arrapar-se a la veritat literal dels fets, es proposa bastir, a mig camí entre la faula i el somni, la història d’uns homes que han assolit l’estatut de metàfora. La denúncia i la mirada crítica hi són implícites, sobretot a través de la paròdia i la caricatura, però pot més el corrent imparable del retrat èpic, que en cap cas s’ha d’entendre com una apologia. En la posada en escena de Peris-Mencheta, que tradueix una obra colossal a mecanismes genuïnament teatrals, la il·lusió es va incrementant exponencialment, i es passa de la rapsòdia a la farsa. Així doncs, l’espectacle es fa ressò, formalment, de la velocitat endimoniada del capitalisme, a través d’una retòrica acumulativa i una estètica del creixement, de la plusvàlua o de l’excedent.
L’any 1944 Heyum Lehmann, el fill gran d’un marxant de bestiar jueu i bavarès, arriba al port de Nova York, on un funcionari l’inscriu com a Henry Lehman —amb una sola ena—, tot desitjant-li bona sort en la seva aventura a la terra de les oportunitats. L’autèntica Amèrica li sembla al nouvingut un immens carrusel, i és en relació amb aquesta metàfora que Peris-Mencheta bastirà la seva proposta, apuntalada sobre la imponent escenografia de Curt Allen Wilmer, que, sòlida i versàtil alhora, evoca un circ o una barraca de fira. Sobre la cinta transportadora que cobreix la plataforma circular aniran passant esclaus, aspirants a esposes ideals, joqueis, peces d’automòbil, etc. Per les escales, les cordes i tota mena de ginys de la tramoia es mouran sense treva sis actors excepcionals —Aitor Beltrán, Ferran González, Pepe Lorente, Darío Paso, Leo Rivera i Litus Ruiz— que, lliurats en cos i ànima a la formidable, titànica empresa interpretativa, cantaran, tocaran instruments musicals i es metamorfosaran en efímers personatges, posseïts per una energia puixant i inequívocament masculina.
El petit cartell del comerciant de teles mutarà al llarg de l’espectacle en rètols més ostentosos, de llegendes canviants, per acabar despenjant-se del dispositiu escenogràfic. Henry i els seus germans Emmanuel i Mayer comencen regentant una botiga de teixits en un carrer assolellat de Montgomery, i compaginen l’estalvi amb una ambició que s’albira ja desmesurada. Són els fundadors de la saga: el cap o cervell —Henry, interpretat per un ponderat i captivador Litus Ruiz—, el braç —Emmanuel, l’home d’acció, assumit molt eficaçment per Leo Rivera— i el tubercle mediador entre els altres dos —Mayer, “liso e inodoro como una patata”, encarnat per Pepe Lorente, que sap insuflar-li al personatge el carisma i l’encant propis del diplomàtic kish kish—. Durant la festa de Hanukkà s’incendia la plantació —en l’àmbit plàstic i lumínic, cal destacar la suggestiva juxtaposició del canelobre de nou braços i el vermell del foc— i els Lehman aprenen a reinventar-se; esdevenen, així, intermediaris del cotó, l’or d’Alabama. Val a dir que, alguns anys després, sortiran igualment incòlumes de la Guerra de Secessió. Les estampes vuitcentistes de la primera part compten amb una il·luminació sèpia, terrosa i empolsinada —a càrrec de l’infal·lible Juan Gómez-Cornejo— que els confereix l’estètica pròpia dels daguerreotips i una innegable empremta èpica. La partitura ideada per Ferran González, Xènia Reguant, Marta Solaz i, en última instància, Litus Ruiz, responsable de la direcció musical, introdueix primerament cançons a cappella —els tres germans canten més que no pas enumeren les teles i els productes dels Lehman, amb l’entusiasme propi dels emprenedors—, per anar incorporant instruments i estils ben diferents al llarg dels tres actes.
La segona part, més espectacular, escenifica el relleu dels pares pels fills, i el canvi de rumb del negoci familiar. Si Emmanuel s’expressa a través de metàfores siderúrgiques i Mayer prefereix el gas perquè és invisible i no fa soroll, Philip —fill del primer—, impàvid davant qualsevol desafiament, tesat en un creixement imparable, entra de ple en la voràgine especulativa. Enfront de l’accent estranger i els errors lèxics que caracteritzen els tres germans fundadors, aquest jove del tot americà —una nova màquina del segle, per oposició als engranatges de l’època precedent— té una dicció perfecta, és un orador de raça i sap jugar a tennis amb les paraules. Els homes lleugers, sense pes, que s’apleguen a Wall Street, el nou temple de Jew York, se sostenen sobre càlculs celestes.
Philip —interpretat per un Ferran González ple d’aplom i persuasió— vol que la firma esdevingui una gran escuderia de cavalls que no saben sinó guanyar; amb ell al capdavant, Lehman Brothers, el banc de la indústria, dels transports i del comerç, determinarà el llenguatge que ha de parlar en el futur el món dels negocis. Quan li pregunten quina és la seva matèria prima, el jove tauró de les finances respon que són els diners. Des de dalt del dispositiu escenogràfic, com un gran prestidigitador que manega els fils del gran guinyol capitalista, l’arrogant i prepotent Philip dona el tret de sortida a un dels moments més còmics i grotescos de l’espectacle, la selecció de la seva esposa d’entre dotze candidates —sobre la plataforma giratòria, els altres cinc actors, vestits amb roba femenina, s’exhibeixen congelats en una ganyota espantosa i hilarant— a partir d’un sistema per punts amb què n’avalua diferents característiques, traduïdes a una sèrie d’adjectius i dictàmens d’allò més enginyosos i devastadors. En altres ocasions, reparteix joc i fa girar la roda de la fortuna, que l’any 1929 s’aturarà sobre la casella de la crisi i la caiguda de la borsa. Aleshores arribarà el torn del seu fill Bobby, el nou joquei de l’empresa familiar; un altre Lehman, Herbert —el fill petit de Mayer, interpretat per Aitor Beltrán—, tindrà un important paper en l’àmbit polític, ni més ni menys que com a governador de Nova York.
Crítica publicada a Núvol el 15 de març de 2019
