No sé que té la
data, però les històries en les qual l’ 11 de setembre ( sigui de l’any que
sigui) hi juga un paper fonamental,
acostumen a acabar molt malament , i a tenir nefastes conseqüències per a un
gran nombre de persones. I tampoc la història dels Lehman escapa a aquesta
maledicció, encara que entre el moment en el qual tot va començar i aquell 15
de setembre ( pels pèls, la cosa no va coincidir amb el dia de l’aniversari )
de 2008 en què la firma Lehman Brothers va protagonitzar la fallida financera més gran
de tots els temps, transcorreguessin més de 160 anys . L’11 de setembre de 1844
desembarcava a la terra del “american dream” Henry Lehman, comerciant jueu
d’origen alemany pertanyent a una família dedicada fins llavors al comerç de bestiar.
Poc després , els seus germans Emanuel i Mayer s’afegien a l’aventura americana
, formant un trio en el qual mentre el
primer venia a fer de cap pensant, el segon exercia com a braç , i el tercer es
presentava ( si heu vist o penseu veure l’obra, ho entendreu perfectament ) amb
forma de patata. I entre el cap , el braç i la patata, van anar aixecant un
imperi la construcció del qual en té alhora quelcom de gran metàfora sobre com
es va construint tot un sistema capitalista etapa per etapa, i sobre la base en
la qual es sustenta un “american dream” que pot passar com si res de fer
realitat els somnis individuals, a convertir-se en un malson col·lectiu . Tot plegat, anant de la petita botiga
provinciana de queviures especialitzada en productes tèxtils, als camps de cotó
cultivats per esclaus; aquests camps que
es convertirien també en un dels grans
desencadenants de tota una guerra civil. I continuant ( aquesta és la veritable conquesta
de l’oest ) per la domesticació de les
terres salvatges i la connexió costa a costa del continent omplint-lo de vies
de tren, asfaltant després al costat d’aquestes vies les carreteres destinades
a omplir-se d’automòbils. I passant també poc a poc d’aquell comerç que té a veure amb
els bens tangibles a aquell altre que juga amb valors intangibles que cotitzen
a borsa , i que quan cauen en picat perquè un pànic també intangible s’apodera
de tot, provoquen misèria ben tangible sense límits, i originen suïcidis en cadena. Però que ningú
s’esveri més del compte ; aquests moments dramàtics que semblen el final de
tot, acaben revelant-se més tard o més d’hora com a simples finals d’un cicle.
El sistema posseeix prodigioses capacitats de regeneració. I potser aquest
sigui el veritable drama, perquè la regeneració s’acostuma a produir sense
posar en marxa cap mecanisme real que eviti tornar a reproduir el cicle ,
deixant un cop més la mateixa mena de víctimes.
Tot això, tot
l’abast metafòric que té la història de la família Lehman, el va entendre a la
perfecció l’autor Stefano Massini , actual director del mític Piccolo Teatro de
Milano en el qual precisament la seva obra es va estrenar el 2015 sota la
direcció (aquest va ser l’últim treball del mestre ) de Luca Ronconi. I aquella estrena de la
versió íntegra del text ( cinc hores, enfront les tres i mitja del muntatge
actual) , va ser rebuda amb tot l’entusiasme que es mereixen les gran obres
mestres que fan època. De textos nascuts al voltant de la darrera gran crisi
econòmica en la qual la firma Lehman hi va tenir la seva bona dosi de
protagonisme, se n’han escrit molts. Però pocs tan rics com aquest, capaç de
combinar alhora la descripció irònica de com funciona l’entramat capitalista
que fa moure les rodes del nostre món global , amb la gran saga familiar en la
qual es té cura de dibuixar cadascun dels personatges projectant també la seva
dimensió humana i no convertint-lo en us simple estereotip matusser. Capaç d’arrencar-nos un grapat de somriures ,
i de perfilar alhora les immenses tragèdies humanes cap a les quals deriven els
fets que desfilen per l’escena. De fer-nos
recórrer a velocitat de creuer bona part de la història nord-americana
d’aquest darrer segle i mig, i de projectar la forma com aquesta història
provoca efectes universals. De combinar
l’èpica amb l’intimisme.
Per cert: els
Lehman, com el mateix capitalisme, no es van oblidar tampoc del món de
l’espectacle: ara que Agrupación Señor Serrano ha utilitzat a “Kingdom” la
imatge del gran goril·la “King Kong “ com a símbol del depredador sistema al
servei del gran capital, Massini ens recorda que els Lehman van tenir també a
veure amb el naixement de la meravellosa pel·lícula quan un dels seus membres
es va ficar a la indústria cinematogràfica. I lligant una cosa amb l’altra,
Sergio Peris-Mencheta s’ha inclinat també per potenciar aquesta connexió entre
capitalisme i “show business” , quan ha
decidit que la seva versió de l’obra adopti uns aires a meitat de camí entre el
cabaret musical i aquelles velles fires ambulants en les quals els venedors de
fum aprofitaven sempre la concentració de les masses per vendre productes
miraculosos els efectes reals dels quals es basaven només en la capacitat de
generar il·lusions fictícies. I doncs, no es basa també en gran mesura en això,
el capitalisme més o menys slavatge? Ja posats, l’opció de Peris-Mencheta m’ha
fet pensar en el musical “Assassins” que Stephen Sondheim situava entre els barracons d’una fira en la qual el
mestre de cerimònies convidava a assassinar un president nord-americà a totes
aquelles persones que es sentissin fracassades i excloses del sistema que els
hi havia venut la fantasia del “american dream”. Per la fira d’ “Assassins”
desfilaven aquella mena de perdedors ( des de l’actor Booth que va acabar amb
la vida de Lincoln, fins el mateix L.H. Oslwald) que semblen situar-se molt
lluny d’un es situaven els Lehman...però que en realitat venen a completar les
dues cares d’una mateixa moneda.
Cal dir que a
casa nostra, l’espectacle de Peris-Mencheta se les té que veure amb el molt bon
record que ens va deixar el muntatge que Roberto Romei va dirigir al Grec 2016 i a La Villarroel partint d’aquest
mateix text. I en aquest sentit , malgrat l’encert del seu concepte global i el
bon funcionament dels seus sis molt eficaços actors lliurats a un constant
exercici de fregolisme, la proposta de Barco Pirata es queda una mica per sota
de la que ens va presentar Romei. Hi ha en el muntatge actual una certa
tendència a l’excés de caricatura que potser contribueixi a remarcar el component satíric amb el qual es
observat el capitalisme, però que ho fa al preu de rebaixar el perfil humà dels
personatges i simplificar un xic la riquesa del text . I potser hi ha també un
excés de confiança en l’aparell escenogràfic triat, molt útil a l’hora assenyalar aquella ja esmentada vessant “show business” del sistema, però una mica
esquemàticament repetitiu alhora de condicionar tot el muntatge. I diria que
els nombrosos afegits musicals que el director inclou a la seva proposta ( i
entre els qual hi cap fins i tot un homenatge al musical “El violinista a la
teulada”) , tot i estar correctament resolts , de vegades es fan un xic
innecessaris, i no venen a aportar massa a les qualitats del text. Tot i així: som davant una obra sensacional,
presentada molt dignament, i defensada amb ungles i dents per una colla de bons
intèrprets. Potser el cognom Lehman no
es mereixi rebre la nostra confiança. Però Massini, es mereix que confiem
cegament en la seva esplèndida obra, i que no ens la deixem perdre.
