El mateix dia de l'estrena a Barcelona d'aquesta versió satírica i musical de l'obra «Lehman Trilogy», el Banc Central Europeu (BCE) a través del seu president Mario Draghi acabava de llençar una galleda d'aigua freda sobre el sistema bancari anunciant que no hi hauria els canvis esperats en el preu del diner, situat des de fa temps al 0%, fins almenys passat l'any 2020 i que, en canvi, per por a una futura nova «crisi», que ningú no vol ni imaginar, es posava a «fabricar» de nou diner públic a preu baix, Es tracta de salvar novament la banca i estimular el consum a través del crèdit de rebaixa. Draghi té el do màgic de fer caure les borses només obrir la boca. I així ha estat una altra vegada: una caiguda fulminant, arran de les seves paraules, d'entre el 7% i el 3% (segons el grau de salut de cada entitat bancària) que només una altra crisi, la del judici contra el govern català, i també la vaga del 8-M, han deixat en un segon pla, gairebé silenciat, del focus informatiu.
L'anunci de Mario Draghi i l'avís del BCE tenen mala pinta, com aquella mala pinta del 2007/2008 que va acabar com va acabar i encara s'arrossega amb seqüeles prou conegudes. Vet aquí, doncs, com l'obra de Stefano Massini (Florència, 1975) —que ja es va veure en una versió textual catalana, molt potent i diferent de l'actual, dirigida per Roberto Romei a La Villarroel el 2016—, recobra una perillosa actualitat i alerta els que no se'n recorden que els tentacles de l'economia ho empastifen tot.
Diuen que l'obra original de Stefano Massini dura almenys 5 hores. Tant l'anterior versió catalana textual de La Villarroel del 2016 com l'actual versió musical en espanyol del Teatre Lliure, que té la mà i la direcció de Sergio Peris-Mencheta, es mantenen en una adaptació de 3 hores, tres actes de 55 minuts cadascun (tres hores i mitja amb els dos entreactes). I, com ja passava en la versió textual, en la versió musical actual el planteig del primer acte —més moderat— prepara el terreny cap a una pujada de ritme i de to en el segon i tercer actes.
Càntics jueus (parlem de la nissaga Lehman d'origen jueu), música espiritual i una banda sonora que domina la trama, sempre suggerent i enganxadissa, embolcallen una interpretació de registre de barraca, a vegades clownesc, damunt d'una plataforma mòbil de cavallets, amb escenes més impactants unes que unes altres, un bon treball d'il·luminació, amb canvis de vestuari constants i multitud de caracteritzacions (potser més d'un centenar) a càrrec de només mitja dotzena d'intèrprets que hi suen la cansalada i que recorren la història de la creació del capitalisme des del 1844 fins a gairebé l'actualitat, agafant com a icona d'aquest recorregut l'ascens des de la més humil botiga de cotó dels primers Lehman arribats com a immigrants als EUA fins a l'imperi creat que va aconseguir superar crisis territorials, incendis, dues guerres mundials i el crac del 29 fins que es va enfonsar el 2008.
El muntatge de Sergio Peris-Mencheta il·lustra amb escenes molt gràfiques —gairebé d'esperit didàctic— els canvis que es produeixen en aquest ascens cap al capitalisme salvatge: els canvis d'estratègia financera, l'invent de nous articles de consum —abans, el ferrocarril, després els primers cotxes Ford—, la creació de la borsa, els inicis de Wall Street, el domini de l'economia mundial, el finançament de la bomba atòmica d'Hiroshima, la guerra del Vietnam, la picada d'ullet del goril·la cinematogràfic King Kong, les rivalitats entre els Goldman i els Lehman i els matrimonis de conveniència (una de les escenes de passarel·la més divertides en què els sis intèrprets van desfilant amb diferents models de tipologia femenina de caire grotesc).
Vaig comentar això, amb motiu de la versió catalana de «Lehman Trilogy»: “Cal admetre que l'obra de Stefano Massini té una trampa. Una trampa honesta, de tota manera. Tothom sap, a hores d'ara, què va ser Lehman Brothers i què va passar el 2008, després que es produïssin els primers senyals d'alarma per les operacions d'hipoteques subprime el 2007, i l'enrenou que es va produir a la seu central del hòlding inversor dels Lehman, a Times Square de Nova York. Això fa que els espectadors coneguin d'entrada qui és el botxí i qui és la víctima. I això fa també que es mantingui l'interès per refer la història de la nissaga, des del 1844, quan el primer Lehman, Henry Lehman, fill d'un comerciant de bestiar, emigra als EUA i obre un primer comerç a Montgomery (Alabama) on després arribaran també dos dels seus germans, Emmanuel i Mayer.”
Des de l'imperi menestral del cotó en brut del segle XIX a les inversions escombraria de Wall Street del segle XX i XXI hi ha un llarg recorregut d'estratègia comercial i financera sense límits, de cursa endavant, d'oportunismes i girs sobtats, de beneficis desmesurats i de pèrdua d'escrúpols —ja els va retratar també el film «Margin Call» (2011, J.C.Chandor)— que caracteritzen les diverses generacions dels Lehman fins a la caiguda en picat cap a la fallida més gran de la historia... fins ara.
¿I com es recorren més de cent cinquanta anys —tres grans generacions— amb només sis personatges? Doncs, amb un recurs dramatúrgic que potencia la trama quan cadascun dels germans va fent l'últim badall. Com és ben sabut, la caiguda és més forta com de més amunt es cau. I en la caiguda dels Lehman, l'allau s'emporta tartera avall especuladors, banquers, capitalistes, negociants, corruptes, estafadors, lladres, agents de borsa, ¿i per què no?, ingenus i modestos aprenents d'inversor, titulars de plans de pensions o assegurances de vida, que un dia es van deixar enlluernar per la temptació llépola i tan humana a la vegada de conquerir una mica del pastís del poder que sempre havien menyspreat.
«Lehman Trilogy» és una mena de faula —perquè la selva financera també és plena de bestiar— sobre la cobdícia humana. I el millor que tenen les faules, és que, amb el que expliquen i la seva moralitat, s'hi aprèn a no ser tan bèstia com els seus protagonistes ni que l'ésser humà tingui la memòria tan feble i no escarmenti mai. (...)
