Quarta reposició al Liceu de la versió de 'L'elisir d'amore' de Mario Gas i nou triomf escènic. Tot i ser molt recent la tercera repetició d'aquesta vella producció (fa només quatre anys amb dos repartiments encapçalats per Javier Camarena i Rolando Villazón), aquesta és de les vegades en què l'embolcall teatral sosté més la funció. Ni la irregularitat d'un repartiment, en què va destacar el rutilant debut de Jessica Pratt en el paper d'Adina, ni la manca d'ajust d'una orquestra passada en decibels que tapaven la veu dels cantants menys dotats, va impedir que el Gran Teatre es convertís en un festiu volcà en erupció. El públic va acabar batent compassades palmes quan Roberto de Candia, que encarna el entabanador Dulcamara, va aparèixer a la platea recreant 'Ei corregge ogni difetto', ària que tanca l'òpera de Donizetti i que reconeix la farsa de l'engany de la seva beuratge.
Tot i que cal administrar amb criteri la repetició de muntatges amb èxit artístic i de taquilla, la creació de Gas és de les poques excepcions que mereixen la continuïtat. La dinàmica interpretació teatral de les coordenades d'aquesta òpera bufa amb personatges molt ben caricaturitzats pel llibret i la música és clau per a l'èxit de l'obra. Les solucions escèniques per a situacions tan brillants com del banquet previ a la fallida del casament entre Adina i Belcore, en què apareixen l'escenari el mateix Gas i el director musical Ramon Tébar, i unes coreografies d'espectacular visualitat contribueixen a donar vol a aquesta obra mestra del bel canto romàntic.
brillantor teatral
L'ambientació del muntatge a la plaça pública del suburbi d'una ciutat de la Itàlia de Mussolini, inspirada en el neorealisme cinematogràfic, és un altre dels encerts de la producció, ja que acosta la trama a l'espectador actual. Quan el marc està tan aconseguit, l'únic que queda és seleccionar un repartiment que respongui tant a les exigències de la partitura com a les de la caracterització dels personatges. Tots dos aspectes són inseparables per aconseguir que tot funcioni i en aquesta versió l'elenc ha brillat més en lo teatral, un fet que ha permès maquillar algunes limitacions canoras.
La gran triomfadora de la nit va ser Jessica Pratt. La soprano australiana va superar la dificultat de la seva primera protagonista en aquesta òpera. La responsabilitat assumida la va portar en el primer acte a estar més pendent de col·locar les notes que a mostrar la frescor que requereix el seu paper de dona capritxosa i independent. Però a poc a poc, i gràcies a la bellesa del seu timbre i al domini absolut d'una coloratura que va portar al seu terreny, va acabar arrasant. El impol·lut fraseig i la utilització dels millors recursos de pirotècnia vocal van acabar enlluernant. Adina de referència, a la vista.
Pavol Breslik (Nemorino) va exhibir sempre un cant net i elegant però mancat de projecció i de carisma escènic malgrat el seu esforç d'adaptació a un paper que no és el més idoni per a ell. Va interpretar molt bé la popular 'Una furtiva lacrima'. Roberto de Candia (Dulcamara) va compaginar una correcta línia canora amb la comicitat delseu extravertit i murri xerraire. El xulesc sergent Belcore, recreat per Paolo Bordogna, va mostrar un cant mancat d'uniformitat encara que va transmetre l'histrionisme del seu personatge. Mercedes Gancedo va lluir la bellesa i projecció del seu timbre, demanant per al futur rols de major envergadura que el d'aquesta deliciosa Gianetta. El valencià Ramón Tébar va dirigir amb empenta a l'orquestra, però ha de modular millor la seva sonoritat i l'acoblament amb els cantants i el magnífic cor.
