L'enigma di Lea

Òpera

informació obra


Intèrprets:
Sara Blanch, Anaïs Masllorens, Marta Infante, Sonia de Munck, Felipe Bou, Xavier Sabata, David Alegret, Antonio Lozano, Juan Noval-Moro
Direcció Musical:
Josep Pons, Josep Pons
Direcció:
Carme Portaceli
Coreografia:
Ferran Carvajal
Escenografia:
Paco Azorín
Vestuari:
Antonio Belart
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Vídeo:
Miquel Àngel Raió
Producció:
Gran Teatre del Liceu
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

En un espai intemporal, Lea ha estat la possessió de Déu, una criatura per al plaer diví (“pur instint, cristal·lina sensualitat”) que no pot revelar el seu secret. Portador de l’immortal, el personatge central esdevé objecte de vigilància de dos éssers monstruosos, garants de la moral contra un ésser lliure. La primera òpera de Benet Casablancas, amb text de l’escriptor Rafael Argullol, constitueix una peça que plasma l’ideal de fregar l’absolut com l’última de les utopies romàntiques. Una partitura compromesa, amb un equip artístic especialitzat en música contemporània, capitanejat per Josep Pons i amb la posada en escena de Carme Portacelli, una de les millors directores del nostre temps.

Crítica: L'enigma di Lea

13/02/2019

Lea se'ns presenta amb notables recursos musicals, molt correctes recursos escènics, i més discutibles recursos textuals

per Ramon Oliver

Quan temps feia que el Liceu no acollia l’estrena mundial d’una òpera contemporània que, a més a més , tingués  autoria autòctona?. Només per això, ja cal donar-li calorosament la benvinguda a aquesta Lea que sense haver-ho decidit ella i mentre ballava guiada només pel seu instint, ha estat posseïda per un déu . I aquest déu ( els déus acostumen sovint a ser així de possessius) l’ha convertida en propietat exclusiva i eterna: haver estat fulminada pel llampec d’una violació divina, ha posat en contacte Lea amb la immortalitat . Ara, Lea està condemnada a vagar durant tota l’eternitat sense poder tenir mai accés a l’amor. Qualsevol intent de transgressió en aquest sentit  serà severament reprimit per un parell de guardians que li recordaran la seva condició: ella no és més que la puta de déu. És clar que quan el seu camí es creui amb el de Ram, condemnat al seu torn a vagar cegament per un món gèlid en el qual la raó sembla haver devorat l’instint, les existències de tots dos quedaran tocades, i la possibilitat d’allò que els déus els hi neguen i es neguen a ell mateixos , quedarà oberta.

Caldrà, en qualsevol cas, passar de l’eteri espai mític de cronologia indefinida del primer acte, al definit espai  amb cronologia també ben definida ( som al 2019) del segon acte. Som al  manicomi regentat per un tal doctor Schicksal que abans dirigia un circ, que ha fet del  centre que regenta la metafòrica  pista del  circ universal dels destins humans, i al qual el brillant contratenor Xavier Sabata atorga  el grau d’embogida ironia que el personatge precisa. I en aquest lloc, la nova trobada entre Lea i Ram farà que aquella espurna que es va encendre a uns llunyans  llimbs sigui vista com una possibilitat real d’amor capaç de materialitzar-se.

Qui sap: potser  hem viscut al llarg d’un temps indefinit a l’ombra d’unes prohibicions divines que no tenien altre objectiu que el de  no permetre’ns exercir una llibertat que, en realitat, depèn només de nosaltres. Les tres dames de la frontera de l’obra li planten cara en aquest sentit a les forces repressores, mentre ens asseguren que “sense Déu o amb Déu, s’ha de concedir a l’home un fil de llum”. Potser Lea i ram no tinguin futur, però si tenen la possibilitat de gaudir del seu moment present.

En qualsevol cas, resulta evident que al llibret de Rafel Argullol no li interessa tant la dimensió tangible i humana d’aquests personatges , com el seu simbolisme. I això fa que  (  i a diferència del que passava per exemple a les dues òperes contemporànies més recents que han passat pel Liceu , l’extraordinària “Written on Skin” presentada en versió concert, i la també ben notable “Quartett” amb muntatge de La Fura dels Baus que va protagonitzar la mateixa Allison Cook que ara defensa de forma contundent el personatge de Lea) la dramatúrgia de la proposta resulti un xic massa distant, i estigui massa marcada per un text al qual li manca aquell punt de veritable consistència teatral , i li sobra també potser alhora aquell altre punt d’excés simbòlicament  conceptual.

Per sort, les limitacions del llibret queden superades pels encerts de la partitura de Benet Casablancas, ell sí capaç de crear a l’escenari reeixits  pics dramàtics, potents segments corals o  íntims diàlegs amb acurats apunts melòdics, o de fer-te percebre la presència d’un déu totalitari, i el sarcasme d’un doctor enrabiat que no es creu prou respectat per aquests “pacients” que es rebel·len contra la seva autoritat circense. Tot plegat, conduït amb molta eficàcia per una Carme Portaceli que amb l’ajut de la gairebé carcerària escenografia de Paco Azorín -  tan monumental com austera alhora- i d’un ajustat complement videogràfic,  sap com extreure entre tan afany de transcendència el filó teatral que la proposta precisa. 


L'enllaç a Youtube no està disponible.