L'enigma di Lea

Òpera

informació obra


Intèrprets:
Sara Blanch, Anaïs Masllorens, Marta Infante, Sonia de Munck, Felipe Bou, Xavier Sabata, David Alegret, Antonio Lozano, Juan Noval-Moro
Direcció Musical:
Josep Pons, Josep Pons
Direcció:
Carme Portaceli
Coreografia:
Ferran Carvajal
Escenografia:
Paco Azorín
Vestuari:
Antonio Belart
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Vídeo:
Miquel Àngel Raió
Producció:
Gran Teatre del Liceu
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

En un espai intemporal, Lea ha estat la possessió de Déu, una criatura per al plaer diví (“pur instint, cristal·lina sensualitat”) que no pot revelar el seu secret. Portador de l’immortal, el personatge central esdevé objecte de vigilància de dos éssers monstruosos, garants de la moral contra un ésser lliure. La primera òpera de Benet Casablancas, amb text de l’escriptor Rafael Argullol, constitueix una peça que plasma l’ideal de fregar l’absolut com l’última de les utopies romàntiques. Una partitura compromesa, amb un equip artístic especialitzat en música contemporània, capitanejat per Josep Pons i amb la posada en escena de Carme Portacelli, una de les millors directores del nostre temps.

Crítica: L'enigma di Lea

11/02/2019

Òpera contundent i inapel·lable

per Jordi Bordes

Estrenar una òpera contemporània al Liceu és quasi més difícil que un ric entri al Regne dels Cels. O que un bou passi pel forat d'una agulla. Però, no és impossible. Afortunadament, aquesta tria ha estat reeixida. Ara cal que el públic d'òpera s'atreveixi a escoltar títols fora del gran repertori i que els allunyats del bel canto, vegin en aquesta creació un espai per disfrutar d'una grandiositat i món conceptual, que costa trobar en les sales convencionals.

D'entrada, la música de Benet Casablancas és molt expressiva. Trasllada aquest patiment, aquesta desorientació de la protagonista després de ser un caprici de Déu. Costa trobar-hi una ària en la que la soprano pugui lluir-se. Més aviat, hi ha uns personatges que transiten entre l'espai ignot i un manicomi atemporal. Rafael Argullol s'inspira en el mite de Io per construir una nova Verge Maria però que, en comptes d'acceptar aquest misteri, se sent atacada i necessita trobar persones que l'orientin. Ella nmomés té un dolor, un vestit tacat i un secret que, potser, podrà fer ús. 

L'encert de Carme Portaceli és condensar el drama en els personatges. Construir un espai (amb una il·luminació, un joc de vídeo) que complementa la musicalitat: contundent i complexa: Inapel·lable. La relació dels personatges, que  formula una tesi filosòfica sobre la bondat de Déu (o la capacitat de comprendre les seves accions per part dels humans), és freda. Per això, Portaceli ha bastit un univers complex, de continus recursos escènics que sorprenen i aclaparen l'espectador. 

Compten, i tant, amb un repartiment còmplice, i que es deixa guiar al cairell de l'abisme. Allison Cook (Lea) transmet la desesperació i no s'excedeix amb la gestualitat. José Antonio López (Ram) és el somnàmbul cec que necessitarà el Secret per veure-hi. És el príncep destronat, que només podrà escapar de les tenebres amb l'ajuda de Lea. Sara Blanch, Anaïs Masllorens i Marta Infante són les tres dames de la frontera. Les que faran de brúixola a una dona violada. Els antagònics són els malvats i esbirros Sonia de Munck i Felipe Bou (Millebocche i Milleocchi). És terrible veure com la creació atorga el rol de controlador a l'home; i la de manipular amb la paraula, a la dona. Potser l'escena més desconnectada és l'aparició dels tres artistes (David Alegret, Antonio Lozano i Juan Noval-Moro) que proven d'esculpir Lea. No s'entén gaire a què treu cap. Entre el repartiment, destaca, per excèntric i poderós el personatge del Dr. Schiksal (Xavier Sabata) que defensa amb una gran capacitat.

L'òpera d'avui juga amb els mites clàssics, però els confronta amb l'actualitat. Aquest és l'interès d'aquest espectacle total. Carme Portaceli ha exposat un Déu masclista i venjatiu al davant d'una dona, honesta i solidària. La dona es guanya l'espai des de l'empatia; trencant les clàssiques jerarquies de poder. La menstruació és un orgull (com també la reivindicava Rocío Molina a Caída del cielo) perquè és el primer signe de la maduresa, d'assumir el valor i la responsabilitat de la maternitat, de sentir-se dona amb tota la seva potència.

L'enllaç a Youtube no està disponible.